Diuen les cròniques. que la consellera de Presidència del Govern balear es presentà a la festa de la Guàrdia Civil amb un ventall que reproduïa els colors de la bandera de la República espanyola i que, amb aquest detall, provocà un escàndol callat, però un escàndol. La crònica de societat afegeix l’opinió d’un veterà ‘picoleto’ que contemporitza amb que “ens ha cridat molt l’atenció, perquè els polítics saben perfectament que a la Guàrdia Civil som molt monàrquics i molt espanyols, encara que respecta a tothom”.
Ja és costum sovint que el cronista esdevé més papista que el Papa, i ni l’esmentat i ni l’esmentador s’ha interessat a parlar del paper de la Guàrdia Civil quan el cop d’estat del trenta sis, ni durant el franquisme, ni molt menys el paper actual d’institució armada.
Parlar de la Guàrdia Civil i la República és evocar aquella primera escena de la pel·lícula. ‘Belle epoque’ de Trueba. Un guardia, major, i el seu gendre s’enfronten a la troballa d’un jove soldat desertor republicà i es debaten entre dur-lo-se’n pres o deixar-lo lliure. El sentit comú del major s’enfronta al deure de les ordenances del gendre que acaba disparant al padrí dels seus fills. I tot, per les ordenances.
Més que un ‘bulo’, la crònica respon al tòpic hipòcrita i caspós d’enfrontar llibertat amb ‘ordenances’.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió