Julián Manzanares és un artista originari de Castella-La Manxa, que es va establir definitivament a Mallorca al 1979. Des de fa anys viu a Sa Pobla, que s’ha convertit en l’ecsenari de les seves darreres ceracions artístiques.
– Per què es va decidir per l’art digital?
– Treballava amb una galeria de Miami, però el tema d’aduanes era molt complicat i encaria molt el preu de les obres. Anava allà de tant en tant per treballar-hi, però al final no m’avisaven si les venien, així que vaig començar a fer obra digital, que no requeria aduanes. Amb un pen drive i una fotocopiadora està sol·lucionat. Però bé, sobretot aquí, al poble, no s’acaba d’entendre. Si no està pintat no és art. Tot i que a mi m’és igual si la gent ho entén o no. Jo faig això perquè necessito dir coses. Si la gent no hi connecta no és el meu problema. Sovint pensen que només és una foto, i no un muntatge, però quina diferència hi ha entre una fotografia i un gravat o una pintura? La gent compra art perquè sigui etern, i jo no vull fer coses eternes. De fet, treballo sovint amb Xesc Reina, a qui ara han donat el premi a millor xarcuter d’Europa, i el que feim és efímer, la gent s’ho menga i desapareix. Amb això no guanyam doblers, però guanyam altres coses. Ens divertim i ens expressem lliurement.
– Així doncs, que l’inspira per fer les seves creacions?
– Fa anys que treballo amb la plaça i els seus arbres. La plaçs és el cor del poble, i sempre hi acabes passant. Resulta que en els arbres la gent hi deixa missatges: hi esciruen coses o els repinyen, i això em va resultar molt interessant. A més, el plataner fa una escorça que va canviant constantment. Al principi agafava les imatges de l’escorça, i intentava humanitzar-ne el tronc, traient de les taques formes de cares. I a partir d’aquí vaig arribar a la plaça. Volia traslladar aquestes taques directament a la plaça. A partir d’aquí va sorgir tot el tema de la plaça, que són una mena de cròniques. Jo el que intento és, a partir del que veig, fer petites cròniques il·lustrades. No estic en contra de res ni de ningú.
– Això vol dir que aquestes obres no tenen una intencionalitat crítica?
– Cada un ho pot interpretar com vulgui. Jo tinc molt clar d’on vinc i cap on vaig. És un cicle evolutiu. Si el que faig és crític no m’importa. Jo m’expresso a través de les imatges i no de les paraules. No soc escritor, soc artista, i escric amb les meves imatges.
– I tota la seva obra gira entorn a la plaça?
-Bé, també faig altres coses. Tenc un fill que fa tatuatges. Ara hem aparcat una mica la relació pare-fill i parlam com “artistes”, a partir de les nostres inquietuds. Jo faig coses per ell, i és una forma d’apropar-nos l’un a l’altre. A ell li interessava el tema dels meus collages sobre la plaça, i ara en faig al voltant del seu estudi de tatuatges. També he fet una sèrie de dimonis pel meu fill.
– Com definiria el seu procés creatiu?
– Porto més de tres anys pujant cada dia una foto al meu Facebook. Però no ho faig pels altres, ho faig per jo, per tenir una disciplina. Has de treballar cada dia, no només quan estàs inspirat. Quan fas feina és quan et planteges coses i sorgeixen altres projectes. A més, no estàs del mateix humor un dilluns al matí que un dijous a la tarda, i això afecta el que fas. Els projectes s’han de desenvolupar i treballar, i això vol dir que has de deixar el que et posa els pels de punta, i canviar el que no. Sovint no saps cap on tirar, però has de seguir endavant. És una feina constant. Jo he fet des des retrats enmig del carrer, als anys 77 i 78, fins ara, que faig art amb un ordenador.
– Així doncs, és autodidacta?
-Completament. Vaig començar fent de pastisser. A Barcelona es feia una fira de gastronomia, on s’exposaven les darreres tendències en reposteria, i un pastisser em va contractar d’ajudant per anar-hi. Record que hi havia un aparador impressionant tot de roses de caramel. El meu mestre em va dir que m’havia d’apuntar a classes de dibuix i modelatge, perquè era quelcom molt important per fer de pastisser. El meu germà pintava i anava a una escola, i em va demanar si volia fer-hi de model. Vaig dir que si, pels doblers, però va ser molt dur perquè no em podia moure gens ni mica, i quan vaig acabar de posar vaig demanar si m’hi podia apuntar. Em van fer un examen i en van avançar de curs. Quan em vaig cansar de la pastisseria me’n vaig anar a pintar amb el meu germà. Jo mai havia pintat una rosa, però si que n’havia fet moltes de sucre, així que sabia bé com eren, i així vaig començar. A partir d’aquí me’n vaig anar a París, i vaig conéixer molta gent, però m’he fet jo sol, a base de treballar. Amb 18 anys, a París feia de paleta per menjar. Tenia un amic que es va posar malalt i havia de fer retrats per poder pagar-li el metge, però ningú es volia fer retrats amb un espanyol a París, així que feia retrats als clochards per un franc i després els venia. Gràcies als rodamóns podia menjar. Allà vaig conéixer un altre espanyol que pintava. Ell havia exposat al petit palais, i feia retrats, però va acabar cansat d’allò i al final només pintava per gust. Vaig aprendre’n molt d’ell. No has de pintar per vendre, ho has de fer per gust, i si es ven millor, però has de continuar fent -ho tant si com no. A més, el món de les galeries és molt injust amb els artistes. No pot ser que un artista es quedi un 20% dels guanys de la seva obra.
– Parli’m una mica més d’aquest art comestible que fa amb Xesc Reina.
-Hem fet coses molt divertides! Tot va sorgir d’un Sant Antoni. Vaig anar a cercar budells a una carnisseria perquè volia fer una vintena d’escultures amb unes forquetes i botifarrons de colors, i el carnisser em va presentar en Xesc, que es va oferir a fer-me els botifarrons de colors i a sobre comestibles! Va venir a l’exposició amb jo, i va fer tots els botifarrons de colors: el verd d’espinacs, el groc de curri… però el públic tirava pel botifarró clàssic, i es sorprenia molt al mossegar-lo perquè en Xesc va fer un bombó de xocolata i cafè, que aparentava un botifarró. No l’escopien, perquè era bo, però ningú s’ho esperava i es sorprenien. També vam fer una llangonissa transparent de 7 o 8 metres, pareixia de vidre, i també uns pans amb un forats plens d’espècies, que la gent havia d’ensumar. Era molt divertit! Així vam començar la nostra col·laboració. El darrer que hem fet va ser fa dos anys, ens van convidar a un esdeveniment d’Estrelles Michelin de Galícia, Portugal, Andalucia i València. Vam preparar uns pintxos sobre unes obres meves, que feien de plat. Hi havia una relació entre el pintxo i la foto, i la gent no sabia si s’ho podia menjar o no. Ho vam cuinar tot al microones, que normalment és una cosa que horroritza a les Estrelles Michelin, i el que pasava amb el microones és que el resultat mai quedava igual, era un joc impredicible.Vam rompre tots els protocols que tenien els xefs Michelin.
La Plaça vista a través dels ulls de l’artista eclèctic
Com explica l’actor italià i amic de Javier Manzanares, Leo Bassi, el manxec és un artista molt eclèctic, que no s’enquadra en cap estil concret. Al llarg de la seva trajectòria ha fet des de retrats amb pastels, a paisatges impressionistes, art comestible fins art digital, que és el que està treballant actualment, perquè segons explica el propi Julián, la digitalitat té certes avantatges respecte al llenç, com el preu o l’enmagatzematge, que sovint dificulten el procés artístic.
La plaça Major de sa Pobla és la protagonista de les seves creacions més recents. La plaça com escenari i punt de trobada, però també els arbres que allà es troben, que per Julián conten una història pròpia, a partir de les suggerents formes antropomorfes que s’amaguen a l’escorça dels plataners i que captiven a l’artista. A partir d’aquests gollages digitals, sovint irreverents i irònics, Manzanares vol trasmetre la seva pròpia visió de la plaça, que s’ha transformat en un espai caòtic, dominat pels cans, la brutor i les llosques, i s’ha convertit en un espai monopolitzat pels restaurants.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió