Celestí Alomar Mateu (Llubí, 1949) el 1969 era estudiant a la Universitat de Barcelona i fou un dels protagonistes de l’assalt al rectorat la diada de sant Antoni d’aquest any. Alomar, però, ja havia participat en altres esdeveniments i mobilitzacions sorgides dins el món juvenil i universitari d’aquells anys de canvis i, sobretot, de ganes d’obrir ‘portes’ a un nou món, lluny de l’enclaustrament del règim franquista.
-Com reconduíreu la vida d’estudiant?
– Aleshores ja teníem uns antecedents i era molt difícil que qualcú volgués compartir pis amb nosaltres. Alhora que tampoc volíem comprometre altres amb la nostra presència. La militància, podríem dir, marcava la possibilitat de tenir company de pis. Així que vaig compartir pis amb un vertader psicòpata!
Vam robar sis cadires i una taula d’un bar de Via Laietana, on hi havia la Polica Armada. Vam robar llibres que després posàvem a la venda al mercat negre o per encàrrec. Va ser una època amb una gran voràgine d’actuacions d’aquest tipus. En una d’aquestes actuacions el meu soci de pis, que havia sortit de copes per la zona de la Catedral, va fer un oferiment sexual a un policia de paisà. Aquest li pegà un cop i alhora li va prendre la pistola. Ara ja tenia una pistola. Tot es podia embrutar!
–I aleshores què va passar?
Mesos després a ell el van detenir. I a mí també. Me varen venir a cercar al pis amb un cop de pistola a la cara. Mos van fer l’interrogatori i van concloure que tenien un detingut amb una pistola que van enviar a presó. I un detingut, jo, que decidiren deixar-me lliure i fer-me un seguiment podent així arribar a més gent. He de dir que durant un dels interrogatoris, mentre esperava, vaig viure un moment molt il·lustratiu del que eren els grisos. Des del pati ens arribava el so com un professor ensenyava a llegir un d’aquests membres; la P i l’A fan Pa… i així succesivament per tal que aprenguessin a llegir i escriure!
-Com vau seguir.
– Vaig estar a un pis d’aquests que anomenaven ‘francs’. Eren pisos que s’havien ocupat i desocupat per evitar la vigilància, però que en realitat encara se’n podia disposar. Era un pis abandonat, vaig domir a terra sobre un cartró de gelera que haviem arreplegat. Sempre havies d’estar a l’aguait per despistar la policia… Aquí fou quan vaig decirir tornar cap a canostra a Mallorca.
Quatre estudiants llubiners a Barcelona, d’esquerra a dreta: Miquel Jaume, Joan Nadal, Celestí Alomar i Miquel Gómera.
-Pensau que fou una bona decisió?
-Si tornava a Barcelona hagués agafat un camí molt diferent i no sabem com hagués acabat.
– Mentre, un dels perseguits i que recullen les cròniques fou el metge, aleshores estudiant, Biel Tortella. Què en sabeu de la persecució?
– El que ens van fer arribar i circul·lava entre els nuclis clandestins, era que Tortella, quan van tancar la Universitat, va decidir partir cap al seu poble, Campanet. Aquesta fuita l’hauria desconnectat de les fonts informatives clandestines que el podien avisar de la seva persecució per part de la Policia franquista. Aleshores vam pensar que Tortella va quedar desprotegit, que l’havien detingut a Campanet. Posteriorment es va exiliar a Alemanya. Tortella era un gran líder de masses i com a tal molt bon comunicador. Estava fitxat per la Policia abans de l’assalt al Paranimf i a les assemblees. Tenien fotografies seves i sabien del seu lideratge i, com a tal ,va ser perseguit. Ens manca saber la versió pròpia del que li passà a Biel Tortella. any. Alomar, però ja havia participat en altres esdeveniments i mobilitzacions sorgides dins el món juvenil i universitari d’aquells anys de canvis i, sobretot, de ganes d’obrir ‘portes’ a un nou món, lluny de l’enclaustrament del règim franquista.
“Jo era l’encarregat d’obrir la porta del
rectorat per fer l’assalt. Aquesta no s’obria i era perquè en lloc de pitjar per obrir era corredora”
–Com recordau aquells anys d’universitari i la rebel·lia que ja es cuinava dins el món estudiantil a Barcelona?
– Ja teníem els antecedents de les mobilitzacions i protestes anteriors com la denominada ‘Caputxinada’ del 66. Aleshores estudiants, professors i intel·lectuals van convocar l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels Caputxins. La policia política de la dictadura estava vigilant i sabia de diferents convocatòries, fins que es celebra l’assemblea al convent dels Caputxins. Aquest van donar aixopluc als més de 450 participants fins que es registrà l’assalt policial. Això no va fer més que encendre la lluita antifranquista a la qual s’hi van adherir diferents sectors. També estàvem influenciats pels moviments i manifestacions a les universitats de França i dels moviments i protestes del Maig del 68.
-Aquest any també ja hi va haver protestes a la Universitat de Barcelona?
-A finals del 68 el rector de la Universitat, Manuel Albadalejo, que fou posat pel règim, va voler tancar les portes de la Universitat per evitar conflictes, donats els antecedents de França. Aleshores vam convocar una manifestació des de la Facultat de Filosofia i Lletres. Van citar la gent davant la facultat de Filosofia perquè s’obrís la Universitat. I els més radicals, que ens coneixien dins l’argot clandestí com ‘el Comando Suïcida’ havíem de tirar un còctel molotov per cridar l’atenció. Teníem pànic pel que s’havia de fer. Pensa que era el primer còctel que es tirava després de la Guerra Civil! A més havíem estudiat bé la ubicació dels membres que havien de dur a terme l’actuació, ja que sempre havíem d’evitar que es fessin fotografies per no ser fitxats. Així, a primera línea hi havia una barrera de gent protestant i a segona els autors de tirar l’artefacte.
-I com va anar la cosa?
-La trajectòria del còctel era llarga i mentre feia el seu recorregut veim com comença a obrir-se la porta a poc a poc amb el degà de Filosofia i LLetres, Maluquer, que quasi el cremam.
-Com vau obtenir l’artefacte?
– Era de fabricació casolana. Botelles, paper de secar, potassa… Els teníem amagats dins unes alfàbies al jardí de la Universitat. Aquestes, després de l’estat d’execpció, van desaparèixer!
-Amb tot, les mobilitzacions i actes clandestins no s’aturen.
– Dins la Universitat de Barcelona hi havia una organització clandestina, el Comitè d’Estudiants Socialistes (CES). Aquests proveníem de les files anarquistes i altres que mantenien viu l’esperi del POUM (Partit Obrer Unificat Marxista). El CES tenia una estructura organtizada per facultats. I un nucli actiu de cinc persones; Jordi Cortés, Ton, Pere Caldés, Albert Ribas i jo mateix. Èrem alumnes de diferent procedència, Igualada, Sabadell, Barcelona i Mallorca. Decidírem convocar una assemblea general per ocupar el rectorat. Era una ofensiva contra l’Opus que controlava la Universitat. Havíem de fer una actuació per contrarestar. Franco havia posat el rector Albadalejo que era de l’Opus.
-Com es desencadenen el fets fins la diada de sant Antoni i l’assalt al rectorat?
-Els del Comitè d’Estudiants érem conscients que no ens bastàvem per moure una gran assamblea general d’estudiants. I, érem coneixedors que a la Universitat de Medicina celebraven assemblees permanents, amb debats a diari molt amb la tendència d’altres universitats com la de París o Berkeley. L’Assemblea permanent tenia un líder, Biel Tortella, de Campanet. Aquest tenia un discurs molt pacifista, amb idees molt a l’estil de les universitats nordamericanes i allunyat del radicalisme que es traspullava a la resta de falcultats. Ton i jo mateix vam contactar amb Tortella, que era un líder de masses, per tal que participàs i animàs a la participació de l’assemblea del Paranimf. Va costar convèncer Tortella però davant l’aposta majoritària de l’Assamblea permanet a participar-hi ell també s’hi apuntà. Així l’assemblea del Paranimf va reunir estudiants de les diferents facultats, Medicina, Lletres i Ciències.
-Què vau acordar a l’Assemblea?
-Fer l’assalt al rectorat.
-I com es du a terme aquesta actuació?
– El rectorat estava a l’expectativa, sabien del malestar estudiantil. Ens esperàvem per allò que ens veien venir! La Universitat tenia autonomia pròpia i no hi entrava la policia. Però aquesta tenia els seus propis mitjans. I per controlar l’assemblea havia instal·lat càmeres fotogràfiques.
L’Assemblea del Paranimf decideix assaltar el rectorat, però Biel Tortella no hi participà, no hi estava d’acord.
– De totes maneres el 17 de gener del 69 es dur a terme l’assalt?
– Sí. Era el dia de sant Antoni i jo el primer que faig en sortir de casa és anar a posar un telegrama de felicitació al meu pare, Toni Alomar. Si no haguéssim fet l’assalt, gairebé segur, que aquesta felicitació ni se m’hagués passat pel cap. Era una mena de coartada- un fet, una cosa on aferrar-te si t’enganxava la Policia Armada, els Grisos-. No tenia gaire lògica, però ho vaig fer.
-Com recordau aquells fets?
-El trotsquista Toni Pacheco i jo érem els encarregats d’obrir la porta del Paranimf al rectorat. Quan ja estàvem a punt, jo pitjava la porta perquè s’obrís, i no hi havia manera. A dins el rectorat celebraven Junta de Govern amb el rector i els diferents degans de les facultats. Després d’uns minuts que van semblar hores, vaig veure que la porta no s’havia de pitjar per obrir, sinó que era corredora! Al final vam obrir i vam entrar sense mirar ningú a la cara. Era una escena kafkiana. El rector Albadalejo, primer ens mirava, però quan van veure l’entrada massiva d’estudiants i ens reconeixien van girar la cara i ell i els degans van fugir per una porta camuflada a la paret que després protegien els bidells, amb qui els estudiants vam mantenir un estira i arronsa. Mentre, anaven entrant més estudiants dins el rectorat un moment donat, van entrar un bust de Franco i una bandera. Ambdós vanser llençats per la finestra.
– Qui van ser els autors d’aquest acte que tant va enfurir el règim i les autoritats?
-En Biel Tortella no. Perquè no va participar de l’assalt, ni tampoc era entre els estudiants. Malgrat tot se’ls va perseguir i acusar d’haver estat l’autor de tirar el bust de Franco!
-I doncs?
– A la Universiat es deia si podia ser una dels líders de la Unió d’Estudiants Revolucionaris, que en un principi no havien volgut participar de l’assalt i que havien quedat despenjats de l’Assemblea Permanent i, com a acte de més rebel·lia, ells i altres haurien estat els autors d’aquesta actuació.
-Què passà dies després de l’assalt i la tirada del bust?
– L’assalt i tot plegat va suposar la convocatòria d’un Consell de Ministres urgent. El tancament de les Universitats del país i la declaració a tota Espanya de l’Estat d’Excepció!
-I vosaltres que vau fer?
– Sabíem que ens perseguirien i ja teníem cèl·lules organitzades perquè ens traguessin del país. Ens avisen que els cinc components del ‘Comando Suïcida de Ciències’ i també la cèl·lula de Medicina, que tot eren dones, havíem de partir. Primer ens van dir que havíem de partir cap a França donat l’Estat d’Excepció. Ens hi vam negar. I ens van dur a un mas dels Pirineus aprop de la frontera amb França per si de cas havíem de traspassar-la.
-Com reconduíreu la vida d’estudiant?
– Aleshores ja teníem uns antecedents i era molt difícil que qualcú volgués compartir pis amb nosaltres. Alhora que tampoc volíem comprometre altres amb la nostra presència. La militància, podríem dir, marcava la possibilitat de tenir company de pis. Així que vaig compartir pis amb un vertader psicòpata!
Vam robar sis cadires i una taula d’un bar de Via Laietana, on hi havia la Polica Armada. Vam robar llibres que després posàvem a la venda al mercat negre o per encàrrec. Va ser una època amb una gran voràgine d’actuacions d’aquest tipus. En una d’aquestes actuacions el meu soci de pis, que havia sortit de copes per la zona de la Catedral, va fer un oferiment sexual a un policia de paisà. Aquest li pegà un cop i alhora li va prendre la pistola. Ara ja tenia una pistola. Tot es podia embrutar!
–I aleshores què va passar?
Mesos després a ell el van detenir. I a mí també. Me varen venir a cercar al pis amb un cop de pistola a la cara. Mos van fer l’interrogatori i van concloure que tenien un detingut amb una pistola que van enviar a presó. I un detingut, jo, que decidiren deixar-me lliure i fer-me un seguiment podent així arribar a més gent. He de dir que durant un dels interrogatoris, mentre esperava, vaig viure un moment molt il·lustratiu del que eren els grisos. Des del pati ens arribava el so com un professor ensenyava a llegir un d’aquests membres; la P i l’A fan Pa… i així succesivament per tal que aprenguessin a llegir i escriure!
-Com vau seguir.
– Vaig estar a un pis d’aquests que anomenaven ‘francs’. Eren pisos que s’havien ocupat i desocupat per evitar la vigilància, però que en realitat encara se’n podia disposar. Era un pis abandonat, vaig domir a terra sobre un cartró de gelera que haviem arreplegat. Sempre havies d’estar a l’aguait per despistar la policia… Aquí fou quan vaig decirir tornar cap a canostra a Mallorca.
-Pensau que fou una bona decisió?
-Si tornava a Barcelona hagués agafat un camí molt diferent i no sabem com hagués acabat.
– Mentre, un dels perseguits i que recullen les cròniques fou el metge, aleshores estudiant, Biel Tortella. Què en sabeu de la persecució?
– El que ens van fer arribar i circul·lava entre els nuclis clandestins, era que Tortella, quan van tancar la Universitat, va decidir partir cap al seu poble, Campanet. Aquesta fuita l’hauria desconnectat de les fonts informatives clandestines que el podien avisar de la seva persecució per part de la Policia franquista. Aleshores vam pensar que Tortella va quedar desprotegit, que l’havien detingut a Campanet. Posteriorment es va exiliar a Alemanya. Tortella era un gran líder de masses i com a tal molt bon comunicador. Estava fitxat per la Policia abans de l’assalt al Paranimf i a les assemblees. Tenien fotografies seves i sabien del seu lideratge i, com a tal ,va ser perseguit. Ens manca saber la versió pròpia del que li passà a Biel Tortella.
Tancament de la Universitat i Estat d’Excepció
Narcís Grolera, catedràtic de la Pompeu Fabra, ha publicat el seu testimoni dels fets. Diu que “Felipó (un amic seu que participà en els actes) em va aclarir que ell no va hissar cap bandera roja del despatx del rector – com va injofrmar la premsa de l’endemà-, sinó que una cortina vermella que decorava el despatx va ser arrabassada per un dels assaltants i va quedar penjada a la finestra”.
Atès el caràcter anònim i multitudinari dels fets i el retard de la policia en actuar, no hi va haver represàlies immediates. Tothom va anar a dinar tranquil·lament, Però l’assalt va tenir conseqüències polítiques com el tancament de la universitat i la declaració de l’estat d’excepció a tot Espanya. La repressió s’inicià desprès de dorma sorda.
El diumenge següent es va celebrar un acte de ‘desagravio’ a la bandera espanyola i al bust de Franco defenestrat. “Jo vaig cometre la irresponsabilitat d’acostar-m’hi . Devia ser dels pocs estudiants –per no dir l`’únic– que hi prenia part, encara que només fos d’observador. De mica en mica,sense poder-ho evitar em vaig trobar enmig de la manifestació, empès per una gernació que s’hi anava incorporant”.
Per assegurar-se l’èxit, els militars havien enviat a l’acte soldats de paisà –se’ls coneixia pels cabells curts en una època que tots els duien llargs com a mostra d’inconformisme. Hi havia falangistes amb camisa blava– i franquistes d’una certa edat. “Amb gran sorpresa vaig sentir un ‘viva Catalunya’ proferit per un home amb gavardina clara, que vaig reconèixer de seguida. Era l’amo d’una papereria que jo sovintejava. Els manifestants que l’envoltaven se li van tirar al damunt i el van començar a copejar. Vaig estar uns quants dies a veure’l a la papereria. Naturalment, no vaug fer cap comentari de la manifestació davant seu quan es va reincorporar, que feia l’efecte d’una persona trista i derrotada”.
L’acte d’adhesió va acabar amb un discurs del capità general de Catalunya, Alfonso Pérez Viñeta, que feu una proclama tan exageradament franquista, que ni respectava les previsions successòries. Va comportar la destitució fulminant del càrrec. L’endemà els diaris no en van dir res ni van reproduir el text del discurs.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió