Els tres joans

Els diumenges és dia de mercat a sa Pobla. Fins fa poc una de les més belles estampes d’aquest mercat era veure passejar els tres Joans; per a nosaltres els poblers, varen esdevenir una institució. Solien fer una volta per la Plaça Major, saludaven la gent i sovint acabaven asseguts als pedrissos de l’església. La gent s’aturava a saludar-los, tenien curiositat per saber de què parlaven o què escoltaven. La sensació que donaven quan estaven junts era que el món rodava i ells tres havien baixat del tramvia i anaven a la seva. La seva amistat venia de lluny, crec que de tota la vida. Un altre cau que solien compartir, especialment els horabaixes, era al carrer Gran, a ca madò Antònia, la mare d’en Joan Company.

En Joan Llabres viu, estima i parla amb i per a la fotografia; també s’hi amaga. Ens vol fer creure que habita entre nosaltres, vull dir al món actual, però no és cert.  Viu a cavall entre les acaballes del segle XIX, i la meitat del passat segle XX, ho sap quasi tot del poble i de la seva gent. Ho viu amb vertadera passió i ho transmet talment com si fos la nostra memòria viva. Coneix tots els racons i passadissos de l’Arxiu Municipal de Can Cirera Prim. Sovint –pens els matins quan encenem els llums en arribar– que Joan Llabrés ens sortirà de darrere un prestatge amb un fanalet a la mà, després d’una nit de recerca d’un nom, d’un carrer, o senzillament d’una data.

“Els tres joans, pels poblers, van esdevenir una institució. La sensació que donaven junts era que el món rodava i ells anaven a la seva!”

Amb en Joan Company, jugàvem quan érem petits al carrer sense asfaltar, a l’antiga carretera de Sineu. A l’altra banda de carrer hi vivien els dos germans, en Miquel i en Joan ens guanyaven d’uns anys, jo els veia molt majors. Un dia, en Miquel va fer la maleta i se’n va anar a viure a Alemanya. En Joan Company un dia també va partir cap a Barcelona, després a Sevilla i a Elx. És llicenciat en Dret i ha exercit la docència tota la seva vida. Va conèixer en Joan Gelabert a la facultat de Ciutat a finals dels anys setanta. Fou un dels esperits arromangats de la primera etapa de la revista Sa Plaça, entre els anys noranta-dos i el dos mil varen fer història. Ell va marcar una nova tendència a sa Pobla, acostumats a la complaença i la defensa dels poderosos, en Joan va començar a obrir portes i finestres i uns nous aires de llibertat i qualitat entraren a les cases del poble.  Estudiós i persona culta, és amant de la bona literatura. Va tenir una època de fascinació pels autors francesos. Record que fa uns anys, concretament el 1998, va traduir  al català  Les Germanes Rondoli de Maupassant.

I arribam a en Joan Gelabert i Rian, nascut el 1954. Vaig intentar arribar-hi en línea recta però em cremava, massa intensitat d’una obra escrita desconeguda i profunda. Ha calgut fer una mica de voltera per poder guaitar i explicar la vida i l’obra de Joan Gelabert.  Uns llinatges i un nom poc coneguts fora d’alguns cercles minoritaris o de caire lul·lista. En Joan Gelabert  ja no hi és, va partir el passat 24 de setembre. Quan va saber que la malaltia li robaria la vida, només va demanar al seu Déu un grapat de mesos per acabar la seva darrera obra titulada ‘El somni de l’esperit’, però la  pregària no va ser escoltada. Als darrers anys estava connectat íntimament amb l’obra i les ensenyances de Ramon Llull. Va trobar el Déu del beat, alhora que  treballava  i cultivava una obra humanística difícil de mesurar. En Joan va viure els darrers anys de la seva vida dedicat plenament a la contemplació en Déu. Ens ha deixat un llegat literari valuós, quasi una quarantena d’obres publicades, pens que cal donar-lo a conèixer. Segurament que en Joan Gelabert no hauria estat gaire d’acord amb aquesta exposició pública, però ja ho parlarem nosaltres dos quan arribi el moment.