Biel Simonet: “Quan els tenim aquí, veim els immigrants com animals”

En Biel és un alaroner que no passa desapercebut. Participatiu i vital dins i fora del seu poble, deixa empremta en temes esportius -futbolista de jove a Alaró i ara incondicional seguidor de l’Atlètic Balears-, i també culturals, com a membre dels  Cossiers. Fa tres anys va estrenar etapa literària publicant el relat Egeu Endins, l’any passat el conte infantil Els Dimonis dels Cossiers, i ara presenta la seva darrera obra, Com posidònia en un alzinar!

— Com sorgeix la idea de crear un collage de relats en diverses històries tan distintes que s’enllacen?

—És així, són un conjunt de capes que s’enllacen. Primer va sorgir el relat més fantasiós, que és la part de Formentera, i després xerrant amb na Bel, una companya de l’institut, va sortir el tema d’uns versos de peixos i a partir d’aquests versos vaig imaginar més històries. Tot això em va anar arribant abans del confinament, i quan ens varen tancar vaig poder reconstruir-ho tot.

“Els nostres padrins varen partir cap a Algèria i allà els hi varen permetre refer la vida. Ara, no deixam que els que arriben refacin la vida aquí”

 — Trobam relats d’institut, combinats amb repressió de la Guerra Civil, el drama actual de la immigració, i una història del temps de l’imperi romà. I afegit a això, un títol amb la paraula posidònia.

—Sí, entenc que pot despistar. Fa poc em deien que pel títols i els temes els feia molta curiositat llegir el llibre per saber de què anava. Tenc clar que és una aposta arriscada aquesta de mesclar històries. El repte era fer-les quadrar. Ara serà qui ho llegeix que m’ha de dir si me n’he sortit o no.

— Dones molta importància a les il·lustracions del llibre.

—Sí, en el meu primer llibre ja hi vaig posar il·lustracions i en aquest també ho volia. Vaig contactar amb Joan Lluís Oliver, li vaig donar total llibertat, vàrem collar i em va fer aquestes làmines. Potser alguns diuen que si hi ha il·lustracions no és una novel·la en el sentit clàssic, però a jo això m’és ben igual.

— Parlaves abans dels versos de peixos que apareixen al llibre i que són el joc principal del relat.

—És la trama del llibre que va enllaçant les històries. Són uns versos reals que la padrina de na Bel li recitava i que són un llistat de peixos que conté un enigma incorporat. Jo al relat he novel·lat una solució al misteri, però si he de dir la veritat, m’ha donat molts de maldecaps pensar quina deu ser en realitat la resposta a l’enigma. I ho he cercat per moltes bandes. Si trob la solució, faré un nou llibre [Riu].

— Un personatge agafa una barca des de Mallorca i diu: cap al sud! i un altre l’agafa de les costes africanes i diu: cap al nord!

—Volia mostrar que és el mateix camí. Fa anys nosaltres vàrem fer el camí a l’inversa i ara el fan cap a Mallorca. Els nostres padrins varen partir cap a Algèria i allà els hi varen permetre refer la seva vida. Ara no deixam que refacin la vida els que arriben.

— A Egeu Endins ja tocaves la realitat de la immigració

—Sí, la fotografia de n’Aylan a la platja, aquell nin sirià mort, em va remoure i em va empènyer a cercar més informació i vaig acabar fent el relat. Aquí també va néixer una col·laboració amb Open Arms, ja que una part dels ingressos del llibre van a aquesta organització.

— No miram amb els mateixos ulls els refugiats a les illes gregues, o ara a Bielorússia, que els marroquins que fugen de Son Sant Joan o que arriben a les nostres platges.

—Quan els tenim a Mallorca veim als immigrants com a animals, no com a persones. És fort engrillonar a algú que no ha comès cap delicte. Quan parlo del tema amb alumnes de l’institut a vegades hi ha comentaris que esgarrifen, i els missatges que s’emeten des de l’ultradreta fan molt de mal.

— Sempre vares tenir clar que la paraula posidònia estaria al títol?

—Sí, ho tenia claríssim. El títol és una expressió inventada, és com dir com un peix dins el rostoll, o sigui, que s’està fora de lloc. I amb amb això em refereixo a aquesta gent que es va haver d’amagar per les muntanyes per fugir de la repressió a la Mallorca de la postguerra, com els Norats, o ara els immigrants que arriben.