Un moment o altre pertoca fer llistes (confessam que ens agrada força); llistes de ciutats visitades, de llibres llegits, deixats (i no tornats), de músiques preferides, d’amistats perdudes (a vegades sense saber per què, i això fa mal de no dir) i, és clar, d’amors fracassats. La vida, en el fons, és una llista, incompleta i rònega.
Si ens demanassin un llistat dels films que més patxoca ens fan, que revisitam adesiara, que mantenen la vàlua i la frescor des que els vàrem veure per primer cop, entre els deu primers, sense cap dubte, hi figuraria El padrí (The Godfather), de Francis Ford Coppola, del 1972, enguany en fa cinquanta, doncs, de l’estrena, a partir d’una novel·la més aviat mediocre, però molt venuda, de Mario Puzo, que va fer de guionista. S’ha tornat a reposar, en qualque cine del redol i tot, amb motiu de l’efemèride.
Hi ha tanta informació sobre la saga que és una mica agosarat atrevir-se a dir-ne res. Som part dels espectadors ingenus i no especialitzats que ens limitam a guardar dins la retina i a evocar dins la memòria seqüències del film. A cada nova visió, a més, pareixen com a noves. Algunes de les quals, per paga, ens varen provocar més d’un malson una temporada llarga, no fos cas que ens ho fessin a nosaltres, com la del cap del cavall tallat deixat dins el llit (no era real, per cert), com a avís per a navegants per a qui no s’avé als desitjos de la família.
Justament la crítica ha destacat com a gran mèrit del film el retrat de família que s’hi fa, hi deu tenir a veure els orígens sicilians, capaç de fer de família normal, amb els menjars i festes, com de recórrer a la violència més descarnada. Tot en nom de la família. Potser sempre se n’han duit els elogis l’elenc de grans actors, sobretot Marlon Brando i Al Pacino. Tanmateix, sense la música de Nino Rota ni la fotografia de Gordon Willis no seria un dels clàssics del cine del segle XX
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió