Mari Carmen Parrado (cosidora) i Antònia Gelabert (modista) fan de guia a la mostra entorn a la indústria de la marroquineria que ha organitzat i que es pot visitar fins al Dijous Bo, el Museu del Calçat i la Indústria de la ciutat. Andreu Caballero, regidor responsable del Museu, avança com va néixer aquesta indústria a la ciutat del ‘calçat’ i que fou tot un revulsiu econòmic i laboral durant els anys 70-80 i 90 del segle passat.
“El fabricant de sabates, Antoni Ramis, fou un dels impulsors de la marroquineria a Inca. Tenia un cunyat rellotger i de les restes de pell de les sabates li va començar a fer corretges pels rellotges. D’aquí va sorgir la possibilitat d’aprofitar restes de pell del calçat per fer altres accessoris com bolsos, guants, corretges…”, explica Caballero.
La mostra del Museu s’ha obert al públic sota el lema ‘Leather Factory shop’, i, és que segons apunten els promotors, el que es vol mostrar és tot el que va significar aquesta indústria de confecció en pell, marroquineria; “ a més de reflectir un sector de treball a la fàbrica, a domicili i també les tendes que es van obrir al turisme”, afegeix Caballero.
La indústria va tenir un creixement exponencial, amb més d’una dotzena de fàbriques, la majoria amb tenda pels clients i turistes i també amb centenars de treballadors i treballadores, moltes d’aquestes des de casa. Juntament es va desenvolupar un seguit d’empreses d’encurtits i auxiliars. Una activitat laboral, productiva i d’exportació de peces des d’Inca arreu del Món.
La mostra ha obert portes a la investigació i aportació de dades; a fer-ser itinerant pels pobles amb treballadores del sector i viva amb testimonis
Antònia Gelabert de Sineu, recorda-i mostra- algunes de les jaquetes, faldes i calçons de pell que feia des de casa seva. Les anomenades ‘rodes’: “Teníem màquina de repuntar pròpia, ja l’havíem comprat per aprendre l’ofici, i dos pics per setmana venia un home de la fàbrica i ens deixava un sac ple de peces ja tallades per muntar;el forro, les peces de pell, cremallers, botons i complements, tot per separat i noltros anàvem muntant la peça fins el final”.
“Les dones des de casa podíem treballar i guanyar un sou i alhora atendre la família”, afegeix la inquera Mari Carmen Parrado que amb un fill amb atenció especial primer i després amb pares majors, retrata el món laboral de la dona.
Un treball que feien amb molta cura, asseguren, i que també els agradava i afegeixen “podies guanyar el que volies depenent del model i les hores que una hi dedicàs. A temporades guanyava més que el meu home”, diu Gelabert. Recorda com podia cobrar 5.000 pessetes per una peça, encara que la majoria es pagaven entorn de les 1.500 pessetes, al final uns 18 euros actuals. Però, afegeix, “quan me vaig casar estava cansada d’estar a casa i me vaig aturar a l’oficina de l’atur i vaig demanar feina a una fàbrica”. No fou difícil donada l’experiència. “Per saber com treballava quan vaig haver fet una jaqueta, l’encarregada la va desfer tota per mirar fins i tot com estava el forro a l’interior”, explica.
La qualitat tant de la pell, com de la feina era impecable, asseguren les dues treballadores. “Quan vaig poder també vaig anar a fer feina a la fàbrica. Estaves amb altres companys i no tenies brutor a casa”, diu Parrado. I afegeix Gelabert, “si feies feina fora de casa i no havies fet el llit, és un dir, no passava res. Però si treballaves a casa, hores i hores, i no ho tenies tot endreçat, eres una descuidada”.Un altre dels aspectes del món laboral femení que s’afegeix al fet de tenir un fill. “L’amo de la fàbrica m’ho digué ben clar. No vull dones amb fills!, i no hi va haver explicació que valgués. M’en vaig anar, però la professionalitat feu que treballàs a altres fàbriques”.
Tant Maria Carmen com Antònia reconeixen les pells de la mostra a simple vista-moltó, visó, napa..-Maria Carmen recorda com als 14 anys treballava a la fàbrica Ramis fent guants. Ho explica just davant la màquina exposada que servia per planxar-los.
Es posen nostàlgiques mentre mostren algunes peces fetes per elles mateixes i que formen part de l’exposició. Comenten com arribaven comandes d’arreu del món (Japó, Hong Kong, Mongòlia, Amèrica i Europa). “I molts turistes russos que venien a Antonys. A més de comandes especials per artistes com Loreto Valverde. I molts de models que lluïen les peces que feïem”.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió