Vera Bilicka: “Hem d’entendre que la persona no és la víctima, sinó la protagonista”

Apel·lant a l’humor com a via d’escapament de l’autocompassió, Vera Bilicka dóna testimoni de la seva història com a portadora del VIH/SIDA a 25th. Anniversary. Una tragi-cómica historia real. El llibre és el resultat d’un seguit de dibuixos originals i documentació que expliquen, a mode de ‘storyboard’, el seu testimoniatge i que varen ser exposats als dos hospitals més importants de Mar de Plata, a Argentina.

–Quan li varen dignosticar la SIDA? 

–Als 17 anys. Estudiava a un col·legi catòlic d’Argentina. 

–Vostè sembla molt jove. Quan d’anys té, si no és molt demanar?

–50 anys. 

“Els meus amics anaven morint. Quan em va arribar el dia, jo era la primera de la llista i no em tocava mai. Finalment em vaig salvar.”

–Li demanava perquè sempre he relacionat la SIDA amb una generació anterior?

–Vaig ser un dels primers 1.000 casos diagnostics a Mar de la Plata. Una ciutat on vivien mig milió d’habitants, en aquells moments. Estic parlant de l’any 1988. Èrem tots adolescents. Quan em vàrem dignosticar la SIDA, em varen dir que tenia sis mesos de vida. No hi havia medicaments. Era una pandèmia. Els meus amics anaven morint.Quan em va arribar el dia, jo era la primera de la llista i a mi no em tocava mai. Finalment, em vaig salvar amb les primeres medicacions experimentals, que encara ara segueixen sent experimentals.

–Qui la veu, no ho diria mai que té la SIDA?

–A l’exposició, que vaig fer el 2015, vaig mostrar el canvi físic, que després recull també en el llibre. Vaig estar en coma, vaig perdre els cabells… 

–Per què va fer l’exposició i el llibre?

–No ho vaig fer per immolar-me sinó per mostrar la malatia. Llavors era un tema tabú, i ara no se’n parla. I el llibre, l’he fet ara per tancar un cercle. 

–Com s’ho va fer per sortir-se’n?

–Vaig començar a cercar respostes, vaig provar, provar… tres dècades de prova i error i vaig anar estudiant i observant què passava a les altres persones que tenien la SIDA fins que vaig arribar a la conclusió a la qual havia d’arribar: que les emocions afecten el 

sistema immunològic. Hi ha una part de la medicina que ho estudia, és la psiconeuroendocrinoinmunologia. Des de fa vuit anys ofereix teràpies complementàries per millorar la qualitat de vida dels pacients. Les emocions provoquen una resposta química en el cos i aquestes influeixen en la qualitat de vida. Moltes vegades la gent és inconscient de la seva mala qualitat de vida.

–Què hauríem de fer? 

–Bàsicament, saber-nos cuidar.

–Ens ve a dir que no n’hi ha prou amb la medicina convencional?

–La medicina convencional situa a la persona en un rol de víctima. El que hem de fer és convertir-la en protagonista del que li succeeix.

–I com ho aconseguim? 

–El que hem d’entendre és que la persona no és una víctima. No té els peus i les mans fermades, hi pot posar del seu costat. No tota la responsabilitat està en mans del metge. El metge també és una persona amb els seus problemes, amb la seva feina, família, etcètera. Per tant, el pacient no ho pot deixar tot en mans del metge o de la seva família. Hi ha aquell eslogan que diu: Tot el que el pacient fa per ell mateix, també és tractament. D’això es tracta.

–Com ho aconseguim? 

–Per recuperar l’equilibri ens hem d’entrenar, ens hem de tornar relacionar, posar ordre, adoptar una disciplina, cercar propòsits que donin sentit a la nostra vida.

–Això com es fa? 

–S’han d’obligar. 

–Això pot ser complicat? 

–Aquí està el truc. Els has de donar eines perquè ho aconsegueixin. Com creu que era jo?

–Digui, com era?

–Jo no era ni disciplinada, ni valenta, no era res a la vida, i tot això se va construint.

–Actulament ofereix cursos i tallers perquè les persones aprenguin a encarar-se amb les seves emocions i a sortir-se’n. 

–Ho faig des de la meva pròpia experiència i, a partir, dels estudis realitzats. Hi ha gent que ve perquè està sotmesa a una situació d’extrés i necessita una sortida ràpida; i altres, que tenen una malatia crònica, els enseny a lidiar amb els efectes secundaris de la medicació, per exemple. En definitiva, a millorar la seva qualitat de vida.

–Com se’n va sortir vostè?

–Quan reps la notícia el primer que has de fer és negociar amb tu mateixa. Pots negar-ho o distenciar-te. Però, això no funciona. El que has de fer és acceptar-ho i establir una certa negociació amb tu mateixa. Anar superant etapes. 

Per exemple, si és càncer dius primer he de superar la primera sessió de quimioterapia i així, anar avançant. La malatia no apareix perquè sí, hi ha tot un procès al darrera que anam arrossegant. Per tant, de cara al futur el que hem de fer és treballar per aconseguir aquesta qualitat de vida.

–Quin consell ens dóna per encarar la pandèmia.

–Només n’hi ha un que necessitam fer: adoptar l’actitud correcta.