“Com a periodista jo no hagués fet la foto del pot de Cola Cao”

–Ha escrit el darrer llibre a una taula de fusta de cirerer i amb un quinqué davant com deia que escrivia els anteriors?

–[S’emociona] Uf, et puc dir que l’esborrany inicial i l’estructura del llibre, sí. El quinqué sense encendre com és de suposar. Tenc el bufet del padrí i cada dia les meves notes mestres les faig a l’escriptori de llenya de cirerer del meu padrí Josep.

–Com ha estat el procés del llibre dedicat a l’amo en Joan de can Ribas?

– El vaig fer pensant que hi ha figures discretes dins les històries dels pobles, que són persones a qui no donam mai la categoria que es mereixen. Quan el premi més extraordinari és el que ells fan: fer la feina ben feta cada dia. Aquest home, l’amo en Joan Colom, de can Ribas, és un exemple.

–N’Antònia Ordinas periodista, regidora, llibretera…, era una persona amb iniciativa, amb caràcter i amb ambició. Ha recuperat tot això per tirar endavant aquest llibre?

–No els he recuperat, els he tengut sempre. Mai he perdut les ganes d’escriure, en els moments més negres d’etapes recents el meu alè diari era escriure. No hi ha major llibertat que escriure. Faig meva la frase de José Luis Sampedro: «Escribir para vivir». I jo ho sent així.

–Hi ha un personatge ‘Antònia Ordinas’ que ha construït?

– No, no em reconec com a personatge ni per bé ni per mal, procur estar conforme amb jo mateixa. Procur no fer mal, i altra cosa són les lectures interessades que altres puguin fer. No me sent cap personatge en absolut.

–Però hi ha n’Antònia que glosa als seus llibres l’austeritat del camp, i després la que dona la imatge d’ambiciosa pels doblers…

– Això és una evolució d’un relat interessat que en un moment determinat ha convengut donar-li una categoria que jo no reconec. Jo no he construït un personatge, els altres han volgut construir aquest personatge. A dia d’avui puc afirmar rotundament que sempre he fet el mateix: feina, feina i feina. Ho vaig fer tot bé? No. Però no vull lluitar res. Jo sé la veritat i molta gent que m’importa la sap…

–Es considera víctima d’aquella fotografia amb el pot de Cola Cao?

–Això el que va fer és fer vendre més diaris. Forma part del relat xabacà, la pell d’una notícia que ningú ha volgut anar a cercar més endins. Com em va dir una persona important, el meu era un cas massa vistós.

– Aquella Antònia Ordinas d’esperit de periodista no hagués fet aquella foto?

– No. No, perquè si posam una foto sense el relat de la persona que hi surt, és un relat fals. És un clixé per vendre. Jo abans de tot això sempre vaig estar a disposició dels periodistes per donar el meu relat. Després ja no, perquè s’ha perdut la filosofia del periodisme que jo vaig aprendre amb en Pepin Tous i en Xim Rada. Que era saber i contrastar.

–S’en penedeix d’haver dit «escriuré un llibre que es dirà ‘La canción del Cola Cao’»?

– No, no. Mira, no significa que no l’hagi escrit. Jo estic molt atenta al que està passant avui. Estic recollint informació. Però em trobaràs més en temes de Mallorca, de la nostra essència discreta i feinera. Tenc l’extraordinària sort de saber quins són els meus amics. I això és una gran fortuna. No tenc cap ràbia. Hi ha un refrany que diu: «quan el carro ha trabucat tothom diu per on havia d’anar». Jo tenia un camí marcat. Mentre no trabuca el carro no ets conscient de si duies el camí bo.

–El món de la vinya actual no està lluny dels records que tenia d’infantesa? No hi ha molt de màrketing i de platós d’anuncis a les bodegues de la Mallorca actual?

– El cas de Can Ribas no és així. I la raó és perquè l’amo en Joan ho ha transmès al seu fill Toni, i aquest ja està preparant els seus fills. Aquesta bodega és de 1711 i no ha aturat. És cert que hi ha moltes bodegues a Mallorca que són inversions d’estrangers, i és cert que hi ha una part d’escenografia i màrketing, però si viatges per França i Alemanya veuràs la quantitat de gent que treballa i viu de les vinyes. Benvinguts siguin els que arriben, si respecten la nostra manera de ser i la nostra cultura. Que surti un producte honest.

–Presenta un llibre de Can Ribas i en prepara un de Son Bernadàs d’Orient. Dos paradisos d’infància. Els ha visitat molt mentalment aquests anys passats?

–Els he visitat de cap i els he escrit. He estat allà, no he deixat mai d’estar a aquests llocs. Escriure és un antídot absolut de la desesperació.

–Ara no viu a Consell i ha hagut de deixar ca seva, i hi ha una escena a un llibre seu que recorda quan de nina deixaren Orient, “empaquetant els estris i desmuntant la casa”, i en el darrer moment deixa allà un moixet. L’ha reviscuda ara?

–Sí, l’he tornada reviure. I jo ara a Consell també he deixat moixos. I venc tres pics a la setmana a dur-los menjar. De nina ho vaig passar molt malament en aquell moment. 

–Ha redescobert que amb poc es pot ser molt feliç després d’haver tengut molt?

– De què vaig tenir molt? De doblers? No és vera. Això és la llegenda. He tengut coses de temps de mon pare, no d’ara. I he fet molta feina a la meva vida. No he estat la típica que arriba a la política i es compra un xalet, això és fals. Perquè el xalet on vivia no era meu, encara era del banc.

–Sent haver viscut una injustícia?

–No ho vull pensar. En aquell moment hi havia una creuada contra un partit, i en tenc proves. I per altra banda, vaig ser víctima d’una covardia per part de qui hagués pogut evitar que això passàs. 

– Qui?

–No mereix que tudem ni una línia amb el seu nom.

–La condemnen per un tema de comissions a canvi de contractes. Quan s’està allà, un es pensa que fa el que fa tothom?

–No vull entrar en aquest tema, però puc dir que ni un euro de la caixa pública me’n vaig dur jo. Ni un.

–Eren comissions de les empreses.

–Eren els famosos sobresous que establia el responsable del partit. Jo era quart nivell i em varen voler posar de protagonista absoluta.

–Per molta gent vostè està al costat dolent. Té la sensació d’haver estat dolenta?

– En absolut. Al relat em falta que s’expliquin les dues parts. S’hauria d’explicar bé el context i l’estructura de tot això, és tan ‘torpe’ mirar el dit i no mirar la lluna. Jo vaig rebre sobresous? Sí. Els vaig tornar? Sí. No tothom pot dir el mateix. Jo estic en pau.

---

‘Flor de vinya’, un homenatge a l’amo en Joan Colom de Can Ribas

La història d’una nina de 10 anys de Consell que volia una bicicleta i per guanyar-se els doblers es va oferir a fer feina l’estiu a la possessió de Can Ribas, entre ametlles, garroves i vinyes, és la manera d’obrir el fil d’un relat que ha fet Antònia Ordinas i que es presenta en forma de converses i d’homenatge amb l’amo en Joan Colom de Can Ribas.

 Can Ribas, sempre en mans de la mateixa família propietària des de 1711, ha col·laborat en l’edició d’aquesta publicació, també l’ajuntament de Consell. Es fa un recorregut per la vida de Joan Colom, de 96 anys, que apregué l’ofici de vinyòvol de son pare, el passà al seu fill, i ara ja té una cinquena generació en plena formació.