“A vegades un comentari breu al Facebook causa més impacte que un article d’una pàgina al diari, i aquest n’és un cas”, afirma l’historiador vilero Antoni Mas, que a finals de juny va escriure deu línies sobre Concha Alós, una escriptora que va viure a Can Picafort els anys 50 treballant de mestra. “Vaig veure també a xarxes una referència d’ella, i jo ja la coneixia, però no era conscient de la importància i significació d’aqueixa dona, de tota la seva obra i de la seva figura. Així que em llev el capell davant una dona injustament eclipsada, com tantes d’altres”, afegeix Mas.
Les paraules publicades a la finestra virtual han tengut bona resposta, i han sortit noves veus per elogiar i reivindicar l’escriptora, i també noves dades al voltant d’Alós i de la seva estada a Can Picafort. Inicialment, Mas llançà la proposta de dedicar-li un carrer: “Vaig aprofitar per dir aquesta idea, que trobava que es mereixia tenir un carrer. No importa llevar un nom per posar el seu, basta afegir una placa que la recordi”. Amb aquestes setmanes ja hi ha hagut moviments al respecte i sembla que els contactes amb polítics han estat positius i que és possible fer aquest reconeixement.
Entre les aportacions, un comentari de Mateu Ramon concreta que Alós va estar de mestra a Can Picafort el curs 1955-1956 i després anà a Santa Maria. Aquest informant diu que la font és l’expedient personal que està a l’arxiu del Govern.
Una altra reacció prové de l’escriptor conseller Manel Santana, que assegura que un conegut seu era veïnat d’Alós a Barcelona els anys 80, i la descriu com “una dona desubicada en el nou context literari i de cada vegada més entotsolada. Quan va morir -el 2011- la premsa apuntava que hi anà poquíssima gent a l’enterrament, però hi eren Toni Catany, Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida”.
Pep Servera, al seu blog canpicafortprimersanys.blogspot.com assenyala que el 1953 arribà una mestra acabada de llicenciar, Maria Concepció Alós Domingo, nascuda a València l’any 1922, i que estava casada amb el periodista Eliseu Feijoó, que l’any 1950 l’havien destinat a Palma com a director del diari Baleares.
Servera explica que l’escola estava a l’actual carrer Isabel Garau, 23, i entre el seu alumnat també hi havia adults, els ‘forasters’, que eren gent de la península arribada per fer feina a la construcció de la carretera a Artà.
El segon curs es va instal·lar a la Fonda Mandilego, perquè el primer any havia passat molt de fred a l’habitació que li cedia el govern. A la fonda trobava el menjar fet, tenia aigua calenta i una estufa de petroli, apunta el blog. Aquest apartat descriu Alós com “una dona pàl·lida i un poc encorbada d’espatla. Havia d’aguantar l’olor dels llums de carbur i a darrera hora a classe li pegava son i li queien les pipelles”.
La mestra de Son Bauló aprofità el temps, i com a persona “observadora i espavilada -diu Mas- reflexà un paisatge molt ben construït d’aquell Can Picafort a la novel·la ‘Las hogueras’, que guanyà el premi Planeta el 1964”. Curiosament, era la segona vegada que guanyava aquest premi, dos anys abans li concediren per ‘Los enanos’ i li llevaren perquè l’havia presentat a un altre premi. Quan el 2024 l’editorial Seix Barral reedità ‘Las hogueras’, es parlà d’Alós com “l’escriptora que posà veu al desig femení en els anys repressors del franquisme” (Cristina Ros).
Un episodi sonat de la seva vida fou que el 1959 deixà el seu home -afí al règim- i partí a Barcelona amb un jove Baltasar Porcel, a qui va introduir en el món cultural català de l’època. Santana subratlla que el llibre ‘Los enanos’ el dedicà “a Baltasar”, i Porcel dedicà ‘Solnegre’ “a na Conxita”.
Els anys 70 i 80 Alós cau en picat com escriptora i, ja separada de Porcel, segueix escrivint obres de terror i fantasia que no trobaven encaix en el món editorial. Emmalaltí d’alzheimer i morí el 31 de juliol de 2011 a Barcelona en la més absoluta soledat.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió