Pep Socias, pobler de can Cossis de sa Siuleta. Ha estat el pregoner de les festes de santa Margalida i Sant Jaume de sa Pobla. Amb aquestes senyes potser en Pep Socias, sia mal d’identificar com a personatge pobler mereixedor de ser el pregoner. Però si afegim, en Pep des Bri. En Pep el cuiner i gastrònom, ja és una altra cosa. I si li demanan a ell com es defineix apunta; “un trescador que vol tastar el món”.
-Trescar i tastar, dues paraules que tenen molt a veure amb la gastronomía.
– Sempre ha estat la meva passió. Un cop a l’any m’agrada anar a un restaurant amb estrella Michelin, però habitualment cerc restaurants de segona divisió on es menja de puta mare! Però he de dir que abans de descubrir aquest món he trescat molt.
-Per on i fent què?
-Vaig fer feina 10 anys al sector del joc. Era un món molt gris, però on es guanyaven molts de doblers. Vaig assolir objectius però vaig decidir partir.
– I per quin altre món vau canviar?
– Havia fet la mili a la Creu Roja d’Alcúdia i vaig ser el primer empleat. Als 25 anys ja m’havia comprat la primera casa a Pollença. Sempre m’ha agradat fer negocis. He estat 30 anys a Pollença i ara així com me faig gran m’estira sa Pobla.
– També vau tenir una feina destacada a l’Hotel Formentor?
– Tenia una llicència de cotxe i duia molts de clients a l’hotel. Era com un ‘Uber’ d’ara. Vaig portar na Conxa Velasco. El doctor Barraquer amb qui vaig establir una molt bona amistat. Però quan acabava l’estiu acabava la feina. I per les bones referències dels clients a la familia Buades, titular de l’hotel, me varen dir per quedar amb ells. I hi vaig estar 14 anys.
-Què va suposar aquest canvi de rol laboral per vostè?
– Feia de xófer, però també era tutor de la família. Vaig viatjar amb ells a molts d’indrets i a molts d’hotels de cinc estrelles, i fins i tot amb el Concord, el que me va permetre descobrir una gastronomia molt variada i cultivar el paladar i els gusts. Però, per dir-ho de qualque manera, enyorava l’arròs brut i el bollit d’ossos.
-Arriba el 2010 i decideix obrir el restaurant Bri?
– Sí. Ens deien estau locos. Érem en Pere Soberats i jo. Era en plena crisi del 2008 i tots en deien que no ens en sortiríem.
– I en canvi fou tot un èxit, no?
-Ho teníem ben pensat. Era un projecte de 10 anys. Ens havien de posicionar i després fer un canvi de cicle. I durant aquests 10 anys vam ser un referent. Vam arribar a fer 1400 plats diferents i ens guiàvem per un escandall molt estricte, que donà oxígen al restaurant i ganàncies.
– Com és que va funcionar tan bé?
-Teníem un menú tancat als migdies. I elaboràvem una cuina fresca i lleugera. Podem dir que érem un restaurant femení. El 75% dels clients eren dones, i no venien per jo, precisament (riu). Vam ser un dels primers en introduir plats sense gluten. Com que sabia que duia cada plat, els ingredients i com els havia cuinat era molt fàcil poder donar explicacions als clients i vendre-ho.
-El 2019 s’acaba el cicle del Bri?
-Sí, un client habitual del restaurant ens va dir per comprar-lo i el vam vendre. Amb tanta de sort per nosaltres, que l’any després hi ha la Covid i tot se’n va anar en orris. A vegades es guanya i altres es perd. Nosaltres crec que vàrem guanyar.
-I, d’aleshores ençà?
-Bé, he de dir que des de fa sis anys no tenc el clotell enrampat. Ara som jo qui marc el temps i la feina, i la veritat no me puc queixar. Cuin per a qui m’ho demana. A casa i domicilis, finques, o fins i tot espai en ruïna o amb pocs estris. Primer escolt la demanda, visit l’espai on he de fer o servir el menjar i després decidesc què faig.
-El client què demana?
-Coses que no menja a diari dins la seva rutina. Amb productes propers pots ser molt creatiu. Molts de restaurants dediquen poc temps a la creativitat i fan molt de xou al plat i un no sap el que menja.
-Com veis el món gastronòmic actual que sembla estar tant de moda?
– A molts restaurants el que veig són cartes avorrides amb les modes de cada temporada (si pota de pop amb parmentier trufat…).Així i tot, he de dir que hi ha restaurants amb molt de gust i altres avorrits. Vaig anar a la pre-estrena del restaurant Brut a Llubí i me va sorprendre tant el projecte com el tipus de cuina que volien fer i han fet. Molt agosarada a un petit poble al centre de l’illa i que a més has de pagar! A sa Pobla, també tenin un rara avis, el Mare Nostrum que defuig de la resta del mercat gastronòmic local, i funciona.
–Tornant a sa Pobla, com ho situaríeu gastronòmicament?
-Sa Pobla és un referent gastronòmic, per la marjal i els seus productes i per la seva gent. Els poblers són molt feiners, però també ens agrada fer festa. Passam gust d’obrir portes i ‘posar trastos damunt la taula, no miris prim’, com diuen.
-Ser cuiner també està de moda?
– Dins el sector veig molt poca part vocacional. El que hi ha són molts que consumeixen el puta càncer dels programes televisius que no toquen de peus a terra amb la realitat. Només veuen cuiners que són Ferraris i on ningú s’embruta ni es taca. Això no és real. La realitat és una altra. Jo els deman; tu vols fer feina a un sector que quan tots són de festa tu faràs feina? El futur dona poca importància a la cuina i a alimentar-se. Els dissenys arquitectònics cada cop fan cuines més petites, no per cuinar. Triomfa la quinta gamma de precuinats. El llegat gastronòmic es perd. Ja no passa de mares a fills o filles. En un futur seran alguns restaurants que transmetran aquest llegat amb plats com els ous en tomàtiga, uns fideus de marjal o la cassola de Pasqua poblera.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió