El 3 de febrer del 1934, uns lladres entraren a robar a Calzados Pons y Perelló, una de les diverses fàbriques de sabates que llavors hi havia a Binissalem i que era coneguda pel malnom de Can Roma. La guàrdia civil va detenir tres joves del poble, però aviat s’aclarí que no hi havien tingut res a veure —eren a caçar parant lloves— i els va amollar. El mateix dia del robatori, no gaire lluny de Can Roma, va néixer Tomeu Salom Martí ‘Pompa’, mestre d’obres retirat que els darrers deu anys ha publicat tres llibres de memòria personal sobre alguns aspectes de Binissalem. La darrera d’aquestes monografies es titula ‘La indústria de la sabata a Binissalem (anys 1925-2000)’ i recupera l’anècdota del robatori de Can Roma.
El llibre s’estructura en tres apartats: les fàbriques de calçat, les de tacons i les de capses i cartons. De les primeres en compta vint-i-nou; de tacons, tretze; i de cartons, dues. Hi ha una espècie de fitxa per a cada fàbrica amb el nom del propietari fundador, el lloc en què estava situada i fotografies.
‘La indústria de la sabata a Binissalem (anys 1925-2000)’ és, sobretot, un recull d’informació. No és el llibre d’un historiador que pretén interpretar i valorar el pes que va tenir el calçat en l’economia local, o que mira d’analitzar les causes del desmantellament, sinó el producte del buidatge d’una sèrie de dades que Salom, com a veí de Binissalem de 92 anys, ha anat emmagatzemant al llarg de la vida. “És un recull fet a cop de memòria personal i oral de les moltes persones que m’han anat donant informació, sense seguir un mètode científic”, adverteix.
Entre la quarantena llarga de fàbriques identificades n’hi ha de grosses (com ara Can Roma, Can Saliveta o Ca s’Alaroner), amb més de trenta i quaranta treballadors; de mitjanes (Can Xulla o Can Rotxet), amb una quinzena d’obrers; i de més petites (com Can Serron o Cas Xerric, per exemple), amb una dotzena d’empleats o menys.
Un dels aspectes en què l’autor posa més atenció és en els empresaris. De la ja esmentada Can Roma assenyala que un dels tres socis que la posaren en funcionament, abans de la guerra, era el llubiner Miquel Perelló Gelabert, casat a Binissalem i propietari de la destil·leria que elaborava l’apreciada cassalla Tres Caires. Respecte a Can Ferrer, Salom recorda que el propietari era alaroner (Pedro Ferrer Simonet) i que, a banda del calçat, va comprar diverses finques amb arbres fruiters i es dedicà a fer conserva d’albercocs. També és interessant el cas de ca sa Capellana, l’única fàbrica al capdavant de la qual hi havia una dona: Joana Pol Ramis.
De fet, la indústria del calçat va tenir efectes en la situació laboral de la dona. “A moltes de fàbriques, gairebé la meitat dels treballadors eren dones”, cosa que suposà que, “a Binissalem, quasi tothom feia feina: homes i dones, de manera que les famílies tenien dos sous. Als pobles on només era possible fer feina al camp això no passava. I també hi havia moltes de dones que feien feina a casa amb una màquina de fer cortes”.
“A cop de corn”
Quan el negoci de la sabata funcionava, el poble anava ‘a cop de corn’. “Tot el poble anava amb el corn de les fàbriques; fins i tot els que feien feina al camp solien aturar-se quan el sentien”. La fàbrica de Can Figuerola era l’única que tenia sirena en comptes de corn. Aqueixa sirena era coneguda com ‘sa loca’, perquè repicava amb sis o set minuts de retard.
L’horari de quasi totes les factories era de 8 a 12 i de 14 a 18 hores. “A les 12, segons quins carrers anaven plens de gent que venia de fer feina i anava a dinar, pareixia que sortien d’un camp de futbol”. Salom no ho gosa assegurar, però hi ha gent que atribueix l’antic costum binissalemer de dinar prest -a les 12- a l’horari de les fàbriques
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió