L’ajuntament d’Alcúdia aprofità la passada fira marinera per atorgar les distincions a aquelles persones que d’una manera o altra han dedicat la seva vida a la mar. Enguany el torn serà per n’Antònia Gual Serra, esposa de pescador i peixatera. I pel mestre artesà, Sebastià Bennàssar de l’empresa Construccions Navals Bennàssar. Ambdós han viscut lligats a la mar.
Antònia Gual (1937) és filla de pagesos i de petita es va dedicar a les feines del camp, però també al ‘carrito’ de gelats fent els talls a la tauleta del cine, i ja un poc més gran venent carn per la família Mostatxins. Als dotze anys la família deixà la pagesia per ser els donats de l’ermita de la Victòria. Vivint a la muntanya va conèixer en Damià Gaspar, un al·lot magre que pescava i pujava a festejar-la amb la bicicleta “sa màquina”, recorda. Fou aleshores quan n’Antònia inicià la relació amb la mar. Un cop es va casar se’n va anar a viure al Moll, “en contra de la voluntat de la mare que deia que allà no hi havia res”, mentrestant la parella construïa a ca seva. Aleshores, n’Antònia deixà de vendre carn per vendre peix a Alcúdia amb la bicicleta, i més tard amb ‘mobylette’. Poc a poc el negoci familiar va anar agafant força.
Un dia, recorden, en Damià-l’espòs- va pescar tant de peix que n’Antònia va haver d’oferir-ne a tots els amics, recórrer tot Alcúdia i tots els pobles del voltant fins a Muro per poder vendre tanta quantitat de peix. A partir d’aquell moment varen ampliar el negoci i decidiren instal·lar una cambra frigorífica per guardar el peix sobrant. Antònia Gual fou una dona avançada al seu temps, va ser comerciant i emprenedora, fent feines de la mar, adobar, armar, fent armalls, passant palangre, i administrant tot el patrimoni familiar. El 1996 la família va aturar la seva activitat pesquera en emmalaltir l’espòs i pescador Damià Gaspar, formant ambdós una parella referent.
Sebastià Bennàssar, actual gerent de l’empresa Construccions Navals Bennasar, SA, de ben jove va començar a fer feina al taller de la família, on encara treballaven son pare, el seu oncle Joan i el seu padrí Sebastià. De petit ja participava en les tasques de manteniment del taller, agranant el polsim de serradís, però amb setze anys començà a treballar de veres, a les ordres de son pare, Pedro Bennasar, a qui succeí en l’ofici. Recorda que, “per mor de la meva joventut, era l’encarregat de col·locar les peces d’alzina a dins la mar. Aquestes peces les preparaven les serradores, que tallaven els troncs d’alzina en taulons i els tractaven banyant-los amb l’aigua salada durant mesos”. En Sebastià i alguns operaris anaven a cercar les peces amb una pastera per portar-les al taller. Els primers anys de feina ja va construir algunes barques amb el seu pare i el padrí; quatre generacions de la família Paraires feren La Roca (1971), un llaüt d’onze metres que avui es troba amarrat al port d’Alcúdia; l’Agripinita (1972), de 26 pams; el Salmar (1972); el Gabaran (1971)…
Al final dels anys setanta en Sebastià partí a Anglaterra per treballar en una drassana especialitzada en les tècniques de construcció de polièster i interiors amb fusta noble. Aquests anys, motivat pels canvis en la construcció de les barques de fusta, Sebastià Bennasar va treure una sèrie de motlos de polièster a partir de barques de fusta construïdes a la drassana. L’any 1988, amb 33 anys, es va posar al capdavant d’Astilleros Bennasar. Després de la jubilació de son pare continuà el negoci de l’empresa Construccions Navals Bennasar. SA, fins l’any 2020, què és jubilà
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió