Si anau a Santa Margalida i voleu trobar el carrer dels Negrins, o el dels Bosquets, cap aplicació de mòbil ni cap navegador electrònic vos hi durà, però si demanau a alguna persona major i teniu sort, ben aviat sabrà de què parlau. I és que no hi ha cap placa oficial ni surt a cap paper, però durant segles va ser ben present on habitaren aquests dos col·lectius que formaven part dels exclosos de la Vila, gent pobre i rebutjada que malvivia i rebia el despreci del poble més benestant.
L’historiador Antoni Mas explica que en el cas dels bosquets eren els més miserables, “els que passaven més fam, jornalers fora res, tret de la casa”, i estaven concentrats a la forana del poble, devers la Creveta, al carrer que rep de nom oficial el de la Llibertat.
Als bosquets se’ls atribuïen totes les malifetes que poguessin passar al poble, i la seva mala fama creixia. Mas diu que el primer que es va referir a aquest grup fou el rector Antoni Rubí, ja que abans ningú s’havia atrevit a esmentar-los. Rubí escrigué que els bosquets “quan sabien de qualque porc mort, li llevaven les parts més bones i en feien una torradissa. En veure fum i sentir olor de carn torrada, tots compareixien i allò era per ells com una festa”.
Però l’etiqueta de ser un bosquet no es perdia, i les generacions posteriors tenien molt present que algunes famílies del poble tenien arrel bosqueta. El rector Rubí també cità que “més d’un vilero que ara es passegen en cotxe, si sabien i recordassen el que passaven els seus padrins i repadrins, estarien més alerta i serien més humils i moderats en el seu comportament”.
Mossèn Antoni Rubí -pot ser pel fet de ser capellà- fou el primer que s’atreví a fer menció per escrit al col·lectiu de bosquets.
Es va convertir en una tan mala paraula que dir “ets un bosquet” passà a ser l’insult més gros, i aparegueren expressions com “no fasses bosquetades”, “bosquet brut” o “bosquetarro”. Els pobles veïnats, com Muro o Maria, s’ensumaren que això feia mal i per dejectar a un vilero li deien que tots eren bosquets.
Quant als negrins, Mas assegura que es fa referència a un grup de famílies de pell obscura i procedència segurament àrab, que acabaren fent comunitat a l’actual carrer de la Lluna el segle XVI. “Potser eren vileros, però pel color de la pell se’ls va adjudicar aquest origen musulmà”, afegeix. El fet és que el nucli on habitava aquesta gent pobra es va considerar que estava massa a prop de l’església i varen ser expulsats al lloc més forà del poble.
Ésser negrí també entrà al vocabulari despectiu vilero, i si algú era de pell bruna podia rebre l’insult i era una ofensa major pel seu sentit de ser un miserable i de poca confiança. Bosquet i negrí, dues paraules que encara s’ha d’anar alerta a pronunciar.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió