L’estigma de dos llinatges

Fa 85 anys no era nada, però el seu destí es començà a escriure aquell estiu del 36. El seu nom és Pilar, i els llinatges, Fitor i Lorca. La trobam a Inca, on resideix d’ençà de la seva jubilació com a docent a escoles i instituts de Palma i Marratxí. Les xarxes socials la varen posar en contacte fa cinc anys amb el ‘Foro por la Memoria de Guadalajara’, i a partir d’aquell enllaç està redescobrint la figura del seu padrí i reinterpretant la seva pròpia vida. Perquè el feixisme no només matà dues persones de la família, sinó que marcà a foc els seus llinatges fins el dia d’avui.

“Estam marcats, estam tocats pels nostres llinatges, i jo sé perquè ho dic. Els conec i ‘ells’ són així, no canviaran mai”. No dubta ni un instant i li sobren paraules per descriure el viacrucis familiar de gairebé un segle sentint-se perseguida per un sistema feixista i pels seus hereus: “Estic assustada perquè sent com tornen xerrar i com el discurs feixista es passeja pels despatxos dels executius i per les clavegueres polítiques. Qui me diu que demà algú de la meva família no trobarà una porta tancada inexplicablement per ser qui som? Ens hi hem topat tota la vida”. I sap de què parla, sense anar més enfora recorda que l’any 1980 a Mallorca un inspector d’educació li va dir que sabia qui era ella i que, mentre ell pogués, no entraria en el món docent. I Pilar es presentà a un tribunal d’oposicions d’aquella Palma en transició, cara a cara amb aquell inspector, però arreglada, pentinada, pintada i ‘disfressada’ perquè no la pogués reconèixer.

“Estam marcats, estam tocats pels nostres llinatges, i jo sé perquè ho dic. Ens hi hem topat tota la vida”

La seva padrina paterna, Luz Gómez Rocafull, va viure com assassinaren el seu home, el seu enamorat i que també era company d’idees i llluites. Allà on anaven organitzaven un equip escolar per revolucionar pobles molt deprimits d’aquella Espanya. Ella venia de família del món del teatre itinerant de l’època, i encara que no tenia estudis reglats gaudia d’una enorme cultura i memòria prodigiosa d’obres, poesies i sarsueles que representava la família. Una vegada assassinat el marit li varen requisar les propietats, li varen negar el viduatge tota la vida, i va veure com li prenien els quatre fills. 

A un fill, Carlos, l’enviaren als teatins de Bilbao per fer camí de capellà, i a les nines –Pilar i Chelines– a una congregació franciscana a Cantàbria, on les dues acabaren monges. Però a Carlos li denegaren sorprenentment el títol per exercir de docent després d’una brillant carrera, per “antecedents familiars”, i a l’hora de fer el servei militar recalà a Mallorca per fugir de tot i abandonar les cuites religioses. Acabà la vida establint-se a Binissalem i treballant, gràcies al seu domini d’idiomes, de cambrer a hotels com el Formentor o Son Vida. La seva mare –Luz, la padrina de Pilar-, després d’anys de grisors i misèria també arribà aquí, i només trobà feina a Caubet. La Mare Superiora, sor Teresa, ben aviat la valorà i la nomenà responsable del pavelló infantil, però l’administrador del centre li recordà que tenia els llinatges tacats per ‘rotjos’ i demanà per ella el destí de feina més dur d’aquell Caubet. I a partir d’aquell dia només pogué treballar a les cuines.  

Luz i José tenien un altre fill, en José, que era el pare de na Pilar. Ella el descriu com una persona turmentada de per vida per haver viscut d’aprop la mort del seu pare a Olmeda de Jadraque (Guadalajara) aquell fatídic 24 de setembre. I per sentir-se culpable d’allò que succeí. El 36 era un jovenot de 12 anys. El mestre José acabava de rebre l’avís de que estava a les llistes dels falangistes, i això significava que havia de fugir. La nit del 23 hi havia desfilada dels feixistes al poble, i ell recalcà a tots els fills que no es moguessin de casa. Però el jove José no volgué fer-li cas i escapà atret pels uniformes i les armes. Quan tornà a casa el pare va veure clar que tothom havia vist al seu fill i que això el delatava, i li va fer saber: has firmat la meva sentència de mort. I així va ser poques hores després.

José Fitor Cabot -el segon llinatge provenia d’una branca familiar de Bunyola- va néixer a Madrid el 1885, però essent ben petit la família emigrà als Estats Units, Uruguai i Argentina, on feren fortuna i tornaren a Madrid per obrir un cafè a la Puerta del Sol. José estudià per mestre a Amèrica i convalidà la carrera quan tornà a Espanya, exercint de docent a escoles d’Albacete, Badajoz i, finalment, per la zona de Guadalajara: Hiendelaencina, Balbacid, Humanes de Mohemando i La Olmeda de Jadraque. La seva neta el descriu, per tot el que ha llegit ara d’ell i pels records de testimonis familiars, com una persona políticament moderada, però que va intervenir públicament contra els cacics locals i a favor dels treballadors de la mineria o de les salineres per les seves pèssimes condicions laborals. Home de gran cultura i amb contactes d’alt nivell en el món intelectual, com a demostra una fotografia descoberta per Pilar fa molt poc, on surt el seu padrí l’any 1909 a El Ferrol acompanyat del periodista Eduardo Sánchez Miño, el pintor retratista Vicente Díaz González, l’escriptor Wenceslao Fernández Flórez i el poeta Joaquín Arias de Miranda.

Pilar arribà de nina a Mallorca, de la mà de la seva mare, i passà llargues estades a Caubet en companyia de la padrina Luz. Estudià a Palma a les Teresianes i després cursà estudis universitaris a Barcelona de psicologia, pedagogia i logopèdia. Encara està assimilant tota la informació que li arriba des de Guadalajara, però reconeix que de ben petita sabia que alguna cosa havia passat amb el seu padrí.

Poc a poc, els majors de la família, a les velleses, li varen anar contant detalls, però tot va fer un gir quan fa cinc anys va veure una publicació a facebook del ‘Foro por la Memoria de Guadalajara’ amb un llistat de morts i no sortia el seu padrí. Va contactar amb ells i fruit de les indagacions dels investigadors d’allà han anat sortint documents i, fins i tot, testimonis, que recordaven la figura del mestre assassinat. 

Per altra banda, no oblida que el seu segon llinatge és Lorca, i encara que assegura que aquesta branca familiar és un cas diferent, també ha suposat un estigma i nombrosos entrebancs pels descendents.

Pilar recorda que de ben petita, a la primera escola que va anar, a Cantàbria, una monja mentre li pegava li deia: “Roja, més que roja!, si no fos pecat vos hauríem d’exterminar fins a la tercera generació”. Ara precisament passa pena d’això, de saber si el feixisme encara té els seus llinatges a la llista per la quarta i la cinquena generació. 

Diploma de reconeixement

El passat mes de desembre el col·lectiu ‘Foro por la Memoria de Guadalajara’ va voler lliurar a Pilar Fitor un diploma simbòlic de la medalla per la llibertat a nom de José Fitor Cabot. L’entrega la va fer en nom del Foro l’investigador mallorquí Marçal Isern que manté contacte amb grups memorialístics d’arreu d’Espanya. Xulio García Bilbao és la persona del col·lectiu que més s’ha implicat en la recerca d’informació del mestre assassinat a La Olmeda de Jadraque i que ha estat en contacte amb la neta. Després de rebre el diploma Pilar viatjà aquest Nadal a visitar la seva tia Chelines, de 91 anys, per fer-li saber del reconeixement i poder parlar amb ella.