Les pedreres de marès són memòria viva de les arrels d’alguns municipis del nord de l’illa, com és el cas de Santa Margalida. Ara, amb motiu d’una nova edició de la fira es va voler recordar aquesta part de la història del terme amb la presentació d’uns panells explicatius per donar a conèixer les pedreres i l’ofici del trencadors de marès. Han estat elaborats per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament.
D’ençà de temps prehistòrics trobam la presència important de la pedra maressenca a la vida d’aquesta zona. L’activitat d’extreure maressos i treballar-los ja era una tasca habitual, i el millor exemple el podem trobar al sepulcre dolmènic de Son Bauló (que es data devers el 2000 abans de Crist), i a la necròpolis de Son Real. Aquests dos casos ens deixen clara l’existència de mestres trencadors que treballaven la pedra per fer tombes amb aquest material.
Ara, el departament local de Cultura ha aprofitat estudis històrics realitzats per fer arribar aquesta informació a la població actual amb uns panells redissenyats i actualitzats. Així, trobam com a partir de 1229, amb la conquesta cristiana del rei En Jaume, els blocs de marès s’aprofiten per elaborar els arcs i les finestres de les cases, o les voltes de cellers, magatzems o aljubs. Això sí, les famílies benestants o estaments com l’església, es podien permetre utilitzar més aquest material. L’església de Santa Margalida es va reedificar entre 1560 i 1680 fent ús de la pedres de marès -concretament de les pedreres de Son Fullós i de sa Teulada. També s’emprà per la construcció de l’església de Sineu. Els investigadors de la Vila han determinat que ja l’any 1504 es localitza una pedrera a la zona entre l’actual cementeri i el camp de futbol.
Quan a mitjan segle XIX s’eixamplaren els camins i va augmentar la presència de carros al poble, el marès es va abaratir i passà a ser un material més popular per construir cases noves. L’any 1839 només consten 26 carros, en canvi el 1945 ja n’hi ha documentats 750. A la mateixa època Santa Margalida passa de tenir 566 cases a tenir-ne 1.242, tot un exemple del boom de la construcció amb marès, que suposà un gran creixement de la indústria extractiva al municipi.
Trobam grans pedreres d’aquella etapa, com les de Son Morro, Vernissa, Son Fullós o sa Teulada, però també hi ha indrets més modests, pràcticament per consum domèstic d’una possessió. Hi havia famílies en les quals l’home, la dona i els fills es dedicaven a treure marès i treballar-lo, i algunes vegades no era el seu ofici principal, sinó que els servia per completar el jornal.
El final d’aquesta etapa d’esplendor de la indústria del marès la trobam a la segona meitat del segle XX, quan apareixen nous materials i també es mecanitza la tasca d’extracció. Això obligà molts homes a deixar l’ofici de trencador i haver de cercar altres activitats. Actualment, només segueix operativa la pedrera de sa Teulada, que és la única baula que connecta Santa Margalida amb les seves arrels de pedra picada.
Els trencadors segons Mossèn Antoni Rubí (del llibre En aquell temps… La Vila abans de 1925)
“En els meus temps d’al·lot ja feien les cases de cantons, perpanys i mitjans, emprant-los segons convenia; aquests materials els treien de les pedreres que hi havia dins el terme a Son Bauló, a sa Teulada, Son Fullós, Son Durí i per ventura qualcuna altra. Als homos que anaven a fer feina a les pedreres els deien trencadors de pedra; uns hi anaven a jornal i altres per guanyar un poc més, feien la feina a escarada. Les eines que empraven eren l’escodra, els tascons i una canya per midar; amb l’escodra feien les regates i amb la força des tascons desferraven les peces que havien de pujar a damunt per carregar els carros.
Els trencadors de pedra sortien de bon matí a peu cap a la pedrera i, per no fer el camí de tornar a la Vila per dinar, dinaven a la pedrera, i per això se’n duien la seva barxeta o senalleta penjada a l’espatla amb el dinar dedins; un dinar ben magre per la feina que havien de fer: pa a voler i el demés una arengada, una tallada de xulla, que la torraven damunt quatre calius aficant-li una punxa d’un brot de mata, una tallada de sobrassada i camallot; tot això acompanyat d’una grapada de figues seques, que eren com a mel. També n’hi havia qui s’ajuntaven i se’n duien fideus, que coïen dins una olla que tenien en el tall damunt uns fogons fets amb dues pedres, i així, per dinar, menjaven calent, però això no era cada dia”.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió