A Búger no vull anar
perquè són republicans,
engeguen els capellans
i diuen que Déu no hi ha.
La glosa és ben poblera, aquí els republicans sempre foren minoria, gent peculiar que no estava d’acord amb l’ordre establert i, a més, tampoc eren gaire amics de l’església, i això els feia sospitosos dins una comunitat molt conservadora.
Fa molts d’anys em parlaren d’un home pobler, li deien l’amo en Rafel Poquet, i segons contaven havia estat batle durant la Ia República. Amb els seus amics es referien al pont d’Isabel II com “el pont de na Bel Puta”. Al·ludien clarament a la gran quantitat d’amants que suposadament havia gaudit la reina. Reina o rei sembla que els Borbons sempre han tingut problemes de bragueta. Tothom coneix exemples ben propers, no obstant això, ens remuntarem a la “macrosomia genital” de Fernando VII; un membre viril d’un tamany exagerat que dificultava les relacions amb les seves quatre esposes. Aquest factor impedí la naixença d’hereus fins que la darrera dona i neboda, M. Cristina Dos Sicilias, donà a llum Isabel II.
Conten que els metges recomanaren prendre les aigües de les fonts de Lozoya per afavorir la concepció, i allà s’encaminà tot el seguici reial per un camí de muntanya amb grans clots, pedres i sotracs. Un viatge tan mogut que el rei comentà “De este viaje saldremos todos preñados menos la reina”. Si un era “campechano”, aquest era “chabacano” fins al punt que, quan Wellington capturà un comboi francès amb obres d’art i quadres de gran valor, però robats al patrimoni nacional, el rei digué que se’ls podia quedar. Qui dubta que amb aquesta classe de reialesa no sortissin republicans a cada casa.
De l’amo en Rafel Poquet contaven que duia els bigotis engominats, i els al·lots se’n reien d’ell pels “mostatxos de manillar de bicicleta”. Quan ja fou molt major, trobà un dia pel carrer una dona excessivament devota que l’havia conegut de jove:
-Oh, Rafel, que feia de temps que no et veia! Que te’n recordes quan érem joves que coronaren la Mare de Déu de Lluc?
– Sí que me’n record, digué l’amo en Rafel.
– I quan coronaren la Mare de Déu de la Victòria?
-També me’n record, respongué. Però quan aquella doneta arribà a la Mare de Déu de Crestatx el vell liberal ja no pogué aguantar més.
-Mem Margalida! I tu que te’n recordes quan coronaren es lledoner de can Jordió?
El clericalisme no ha casat mai gaire bé amb els qui pensam que l’estat ha de ser aconfessional. Si recordau la famosa frase d’Azaña quan digué, referint-se precisament a això, “España ha dejado de ser católica”, es produí un escàndol mai vist. Encara tenim gent “benpensant” que no comprèn que l’estat es regeix segons la constitució, i els codis civil i penal, i que cal observar les lleis de tràfic i fer els stops, malgrat es confiï en la protecció de l’àngel de la guarda.
Per cert, mon pare tenia 17 anys el dia que es proclamà la República a sa Pobla, davant l’ajuntament, a l’hora d’hissar la bandera tricolor un prohom comentà: “Yo no digo que todos los republicanos sean ladrones, pero afirmo que todos los ladrones son republicanos.” I és que n’hi ha que són un pou de saviesa
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió