“Aquella Pollença era un poble molt ‘moro’, la dona havia d’estar a un segon plànol”

–Què li agrada explicar de política a les generacions joves?

–Si els partits no en troben de joves! No es volen comprometre! És complicat trobar-ne per fer feina, imagina’t per política. Sempre he pensat que els relleus s’han de preparar, no es pot entrar i haver d’aprendre de zero, perquè necessitaràs un any. Jo als joves en general els dic que no pot ser que estiguin tan agobiats, perquè quan jo era jove ni hi havia guarderies, ni rentaplats, ni els pares em feien el dinar … i la rentadora era ben rudimentària. I vaig haver d’aparcar moltes coses per tirar endavant. Em preocupen molt els de trenta i vint-i-pico d’anys, molt.

–Li va sorprendre el resultat de Martí March a les eleccions locals?

–No, si hagués perdut m’hagués sorprès. Venia de la família que ve, i això fa molt. A part, havia estat conseller d’Educació i molts mestres del poble el coneixien. Només em preocupava que feia anys que no feia vida de poble, però la gent va respondre bé. Va fer un equip guapo.

–Recorda quan l’any 1999 va decidir donar el pas a candidata a la batlia?

–No eren les meves intencions. Havia entrat a l’agrupació l’any 1988, el 1991 ja anava a la llista de Miquel Oliver, i a partir d’aquí, cada quatre anys. Abans de proposar-me a mi hi havia una persona que havia estat tinent batle i era el relleu, però per un problema de salut va renunciar. Ens vàrem trobar fora candidat, i els companys em començaren a dir que jo havia de donar el pas. Em va costar decidir-me i anava acollonada, però vaig dir que sí per no deixar el partit a l’aire. 

–I el resultat va ser bo.

–Va ser bo. Vàrem treure quatre regidors i vàrem pactar amb PSM i UM. Vaig ser batlessa quatre anys i el 2003 na Francina em va dir per anar al Consell, però allà vàrem estar a l’oposició. I el 2007 em torn presentar i pactam per fer batle Joan Cerdà, d’UM, que encara conservam una bona amistat. El 2011 vaig dir ‘se acabó’ i em vaig retirar de la primera línia.

–Si va entrar a l’agrupació el 88, va viure la transició dels vells socialistes fins el Pacte de Progrés.

–Uh, vaja, i tant! En Pep Cortès ‘Pepe’ era un històric que no em volia perquè era dona. Jo era molt tendra i a les reunions no podia piular, perquè em pegava de tots els costats. I jo insistia, i en Pep ‘Pepe’ em deia: tu què ‘coño’ has de saber! Ell era molt dur, en canvi en Pep ‘Nas’ era un altre veterà que sempre estava al meu costat. Però vàrem acabar bé, amb en ‘Pepe’, i quan vaig ser regidora em va ajudar… però em costà.

–Amb què es queda dels anys de batlessa?

–El pacte de govern va funcionar, i només tenia un regidor jove del PSM que anava a la seva bolla, i havia de dedicar temps a seure’ns i xerrar, però tot va arribar a bon port. I dels records negatius, jo sempre dic que no m’agrada que em recordin només per la polèmica de les capes, perquè vàrem fer moltes més coses. Allò va ser com un pols amb el més ‘vejestorio’ que hi havia dins Pollença. Era una gent tancada i obsoleta totalment.

–Idò està orgullosa d’aquell enfrontament de Pasqua de l’any 2000.

–Clar, no vaig tenir gens de por. Tot va ser perquè el president de les capes quan érem al Calvari em diu: com baixaràs? I jo dic, per l’escala, i em contesta: però tu ets una dona, no pots. Vaig agafar el sergent de la Policia i vàrem baixar pel costat, i, clar, tothom em mirava i es va escampar com la pólvora que no em deixaven baixar. Finalment, varen acabar canviant els estatuts. Jo els deia, heu de canviar, perquè feis olor de floridura.

–I com veu que ha evolucionat socialment el poble en aquests anys?

–Pensa que aquella Pollença era un poble molt ‘moro’, i no té res a veure amb els moros i cristians [riu]. Fa 25 anys molt més, però encara queden reminiscències. La dona estava a un segon plànol, era la dona de ca seva i havia de preparar la roba i el dinar de l’home. Això d’anar a un cafè tota sola, era impensable. Jo venia de Palma amb 19 anys i quedava amb els cabells drets de les costums. A jo sempre m’ha agradat vestir-me i aquí les dones anaven amb la bata, i quan em veien em demanaven: que vas a Palma? I jo: noo, vaig a comprar pa. Això cada dia. Quan venia la Patrona, jo havia de mirar aquelles dones dues vegades perquè no eren les mateixes: perruqueria, modista, enjoiades… Aquest contrast em tenia al·lucinada, després poc a poc t’hi vas acostumant. Ara tot això ja ha canviat bastant.

–Es va sentir rebutjada?

–No et rebutgen mai, però sempre ha de quedar clar que són més benvinguts els de raça pura. Jo puc dir que sempre m’he sentit molt estimada. Però no m’he callat mai, i quan veig taulades assegudes a la plaça pens: uep! hi ha la raça pura avui! jaja! 

–Però la varen votar per ser batlessa…

–No sé quin va ser el secret, però crec que me’n vaig dur molt de vot femení en silenci.