–Com neix la teva inquietud pels camps de presos?
–Vaig anar a l’arxiu militar de Palma a demanar pels camps i varen començar a sortir capses i més capses. Després d’una setmana vaig poder tenir-ho tot més o manco organitzat i em varen sortir 26 camps a Mallorca, que és una xifra impactant. El que m’ha resultat més curiós és que a nivell local m’he trobat que a llibres d’història de la Guerra Civil d’un o un altre poble hi havia referències a camps de presos, però mai ningú ho havia posat tot en comú.
–D’ençà de l’edició del llibre ‘Esclaus oblidats’, has anat ampliant la informació que tenies?
–El 2018 vaig fer la tesi i el 2019 es va publicar el llibre. Amb aquests anys he anat aprofundint amb el tema i ara encara tenc més material. Quan es faci públic causarà enrenou, sobretot el que fa referència als camps de Menorca. La veritat és que m’ha xocat que a Menorca el silenci encara és molt potent i a vegades tens la sensació que no interessa que s’estudïi.
–Ara fas la presentació a Alcúdia i Pollença, quines particularitats tenen els camps d’aquesta zona?
–La zona nord de Mallorca va ser per aquella època la zona més fortificada de Mallorca per evitar invasions, i hem de pensar que els treballs esclaus a tot Mallorca es varen dedicar a tasques considerades de defensa de la costa. Moltes de les carreteres que van de pobles a la costa varen ser fetes per aquells presos. Podria dir que les carreteres que a partir del 36 es varen fer per interès militar ara són les de més interès turístic. Per exemple, a la zona de s’Albufera tenim el projecte de línia ferroviària entre Sa Pobla i Alcúdia, que era per transportar la pólvora i finalment va quedar inacabat, quan hi havia un 80 per cent de la feina feta. O la carretera d’Alcúdia al port de Pollença. Al Mal Pas d’Alcúdia hi hagué un campament de barracots de fusta. També hi hagué l’anomenada ‘Linea Tamarit’, que va ser la construcció de 180 nius d’ametralladores a la costa mallorquina, dissenyat pel militar Ricardo Fernández Tamarit. Molts dels nius estan a les badies d’Alcúdia i Pollença.
“Si eres metge o missèr, et donaven el càvec, si eres picapedrer, et donaven la senalla. Es cercava el càstig”
-Quins camps hi hagué a la zona nord?
–Trobam el camp de Sa Quartera, a s’Albufera. La casa grossa eren els dormitoris i la casa petita era pel destacament militar. Trobam altres exemples de possessions reconvertides en presons. Al port de Pollença hi havia dues cases que allotjaren els presos, can Mir i cal notari Barceló, i després tenim els campaments de presos d’Albercutx i Coves Blanques. I a sa Pobla hi hagué l’únic camp que estava a un poble d’interior, a l’antic magatzem de fusta de Can Garroví, allà on ara hi ha l’escola de música. El cas pobler és curiós, perquè el fet d’estar dins el poble feia més evident la seva presència, i per tant, tot el poble ho coneixia. I resulta trist, però aquests records traumàtics han estat els més bons de silenciar.
–Els presos eren gent detinguda a Mallorca?
–A una primera etapa els presos eren locals, però ben aviat canvià el sistema i hi trobam gent de fora, de la península. Als camps de S’Espinagar, a Manacor, i a Son Catlar, de Campos, hi trobam interns de nacionalitat russa i grega, i això s’explica perquè provenen de la captura de diversos vaixells a la Mediterrània i fan presoners a la tripulació. El sistema era que el pres detingut s’havia d’allunyar de casa per desarrelar-lo. Tenim registrats uns 6.500 presos a Mallorca, i un milenar eren mallorquins.
–Els presos rebien algun sou per la seva feina?
–En teoria cobraven 2 pessetes diàries, però de tots els testimonis que conec, els presos no varen veure cap dobler. Altres investigadors m’han dit que saben de famílies que sí que varen cobrar si s’avalava que la dona del presoner es portava bé.
–Quin perfil tenien els presoners?
–Els presos no eren soldats capturats, era gent detinguda per per vincles amb la República. Hi havia gent pagesa, però també trobam missès o metges. Deien que si eres missè o metge et donaven el càvec, i si eres picapedrer et donaven la senalla, el que deixa clar que es cercava el càstig, perquè tenien clar que la gent que havia estudiat era més ideològicament esquerrana. Són camps d’esclaus, el fet de fer feina no suposava reduir pena, feien feina com a càstig. A Son Catlar un pres va tenir un atac epilèptic, i quan varen demanar a un si era metge ell va contestà: jo aquí sóc un número de fitxa, no sóc metge.
–Quin camp t’ha impressionat més?
El d’Albercutx, per les condicions especialment dures amb la que feien la carretera. Està documentat que una ventada sen va dur tot el campament a l’aire. Albercutx era conegut com la Sibèria mallorquina.
–No s’hauria de donar a conèixer que aquestes obres es varen fer en el context de la Guerra Civil?
–Un dels projectes que he fet i que esper que el Govern el faci realitat aviat és el de la senyalització viària de les obres que es varen fer amb treball esclau. Es tracta d’instal·lar plaques amb l’escut que indiqui que aquella carretera o aquell niu d’ametralladora va ser construït per presos que realitzaven treball esclau. I posar devora panells informatius.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió