Connecta amb nosaltres

Hola, què busques?

Entrevista

“Quan torn a Mallorca el 69 no som mallorquinista, som catalanista, ho vaig mamar!”

Jaume Armengol, apotecari, activista, exbatle i escriptor inquer.

Jaume Armengol, envoltat de les seves tres filles, el dia de la presentació del seu nou llibre a Inca.

El dimarts dia 7 de juny va tenir lloc la presentació del llibre de Jaume Armengol “Aquells anys, aquelles veus” editat per Perifèrics. Jaume Armengol (Inca, 1938) és llicenciat en Farmàcia i va ser inspector de Sanitat (1985-1991). Com a polític fou regidor, tinent de batlle i batlle de la ciutat d’Inca. Com a activista cultural va ser president de la delegació d’Inca de l’OCB. Com a escriptor es soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i ha guanyat diversos premis literaris entre els quals el premi Ciutat de Palma de novel·la 1966 amb l’obra ‘Els dies’. És autor de diversos assajos: ‘Socialisme i nacionalisme’, ‘La repressió a Inca’, ‘La República i la Guerra Civil’, i novel·les ‘L’agonia dels noms’, ‘Els hereus de la ira’ per citar algunes de les seves publicacions. Amb ‘Aquells anys, aquelles veus’, Jaume Armengol s’endinsa en un gènere que no havia practicat fins ara, el de les memòria personal.

—Com va sortir la idea d’escriure aquest llibre?

—Durant l’estiu feim un sopar cada 15 dies amb una sèrie d’amics i durant un d’aquests en Lluís Maicas no se li va ocórrer altre cosa que dir-me “Trob que hauries d’escriure el que vares viure a la Barcelona dels anys 50 i 60”. Per a mi va ser un repte.

—Després de dues novel·les i dos llibres sobre memòria històrica arriba aquest llibre de memòries, que ens hi conta? 

—Les meves vivències, la gent que vaig conèixer i els fets més importants d’aquell temps. A l’any 1954 arribava a Barcelona i al 1955 hi vaig començar els estudis de farmàcia. Durant el primer any hi vaig anar per a estudiar-hi el PREU. Jo en vaig ser de la primera fornada que l’estudiarem i ho faig fer a Sant Francesc d’Inca. Aquell curs de tots els alumnes que érem només un va aprovar i durant l’estiu em vaig preparar a una acadèmia privada amb la idea de fer el bot a Barcelona. Amb 16 anys me vaig apuntar a l’acadèmia Mentor, on vaig començar a entrar en contacte amb el catalanisme.

—I en arribar a Barcelona on s’allotjà?

—El director de l’acadèmia Mentor em va acollir a casa seva, al carrer Roger de Llúria. Després vaig trobar lloc al carrer Aribau, 9, just davant la Universitat Central. Era una casa particular, d’una gent de Sagunt, on s’hi allotjaven molts mallorquins. Allà hi vaig compartir pis amb un altre inquer, en Jaume Cifre, que va venir a estudiar a l’any següent. 

—Durant aquests anys no només va estudiar. Farmàcia eren 6 anys i n’hi vareu estar 15!

—Efectivament, durant els 6 anys de farmàcia vaig estar a la residencia sant Jaume, on vaig conèixer Eduard Artells, corrector de català de l’Institut d’Estudis Catalans. Ell va ser el meu primer mestre de català. Segurament a ell dec que el meu català escrit sigui un català del principat. Era un home molt estricte amb l’escriptura de la llengua i els dialectalismes no li anaven massa bé. En temps de la República treballava en el departament de Cultura de la Generalitat a les ordres directes d’en Pompeu Fabra, qui va establir la normativa de la llengua. A traves d’Eduard vaig tenir els meus primers contactes amb literats, els germans Clotes, Igini i Salvador, eren a la residència sant Jaume.

—Sembla que la figura d’Eduard Artells és molt important per vos. Com el vau conèixer?

—Sí. Pensa que ell va ser qui me va introduir a treballar a l’Enciclopèdia Catalana i ens férem molt amics. He de dir que conèixer d’Eduard Artells va ser una mica per casualitat. Els mallorquins que estudiàvem a Barcelona fèiem un grup tancat, els mallorquins som tancats per naturalesa. Un dia en que estàvem fent la nostra partida de dòmino al bar Carioca, un senyor català se’ns va acostar i va demanar per dinar amb nosaltres. Ell tenia habitació també a la residència Sant Jaume. En aquella residència no es demanava a ningú d’on venia ni quines eren les seves filies, cosa que per aquell temps era moltíssim. Pens que n’Artells estava separat i vivia en aquell residència com altres no estudiants. Ell em va presentar a Gabriel Ferrater, qui em va regalar i dedicar un dels seus poemes “Menja’t una cama”.  

Amb n’Artells tenc una sèrie d’anècdotes, la primera es que durant un estiu es va allotjar a ca meva. Ell era una persona molt catòlica i anàrem a misa a Alcúdia. Com es de suposar la missa va ser en castellà i ell, fort i no et moguis, contestava en català. Evidentment la gent que teníem a la vora el miraven amb molt mala cara però a ell no li va importar. Era un catalanista fins al moll de l’os. 

—Com va ser que entrareu a fer feina en l’elaboració de l’Enciclopèdia Catalana?

—N’Artells va ser qui m’hi va introduir. Allà vaig conèixer Jordi Carbonell, el primer director de l’enciclopèdia, en Max Canher, qui va ser conseller de cultura de la Generalitat, en Bastardes i en Ramon Folk. Ells varen ser els fundadors de l’enciclopèdia i al darrera hi havia empreses catalanes que eren les que posaven els doblers, per exemple Corberó o Floid. També hi vaig conèixer en Pere Quart, de qui tenc una anècdota de quan va venir a Mallorca. Jo vivia a Barcelona però passava els estius a l’Illa. Va ser el mateix estiu en que va venir n’Artells. Un dia va venir en Pere Quart i n’Alexandre Ballester el volia conèixer i ens va convidar d’anar a ca seva amb la promesa que menjaríem una cosa típica poblera. Anàrem a cas Cotxer i la sorpresa va ser que a l’hora de dinar ens va treure rata d’albufera. Sencera, amb la seva cua, els motatxins i les seves dentetes. Una per a cada un. No falta dir que tots quedarem estorats. Jo mai m’hauria pensat que ens tragués tal cosa. Aquell estiu n’Artells va voler conèixer Llorenç Villalonga, una persona molt controvertida. Havia estat falangista amb totes les connotacions dels seus escrits durant i després de la república, però en Villalonga es va decidir escriure en català i aquest fet n’Artells ho va valorar molt positivament, perdonant-li els pecats anteriors. Cal tenir en compte que aquells anys en Villalonga i na Mercè Rodoreda eren els que mes llibres venien. Villalonga era cosí de mon pare i jo els vaig presentar.

—Durant aquest període a l’Enciclopèdia vàreu tenir algun problema amb la llei?

—Sí. Un dia se va presentar la policia político-social al nostre local, al carrer Balmes. Era una d’aquelles cases antigues amb un pati interior molt gran. Quan la policia entrà jo era al banys i no vaig sortir fins que se n’anaren. Va ser sols per assutar-nos. No m’agafaren mai, no vaig visitar la comissaria de Layetana. Companys meus sí. Allà era on la policia als homes els cremaven amb una llosca la mà i a les dones a un pit. Eren temps convulsos, en que naixia el catalanisme i l’esquerranisme. Llavors qui duia el pes en la lluita era el PSUC. Aquí va néixer la meva identitat política i quan torn a Mallorca l’any 69 no som mallorquinista, som catalanista. Vaig mamar el catalanisme durant anys, els anys d’estudiant i de treballar a l’Enciclopèdia.

—A quina gent de lletres vareu conèixer durant aquells anys i a qui llegieu?

—Dels companys que més records tenc, a part de n’Artells, són Gabriel Ferrater, Blai Bonet, Joan Triadú, que era qui tallava el bacallà del catalanisme literari, i Joan Oliver. Les meves lectures d’aquell temps era Proust. Per la influencia de Llorenç Villalonga, sens dubte.

Feu clic per comentar

Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió

Deixa un comentari

Potser també t'interessarà

Calendari Mallorquí

A partir del 26 de novembre començarà a distribuir-se una nova edició del famós parenòstic

Àgora

Els tres joans, pels poblers, van esdevenir una institució

Afers i gent

Mestre Antoni Bissanyes, de Pollença, diu adéu a cinquanta anys de pastisser

Afers i gent

Escriptor, llicenciat en Química i docent a l’IES Marratxí, acaba de publicar 'Com posidònia en un alzinar!'