–Com s’afronta el repte de situar-se davant un paper en blanc per fer un nou relat de la repressió franquista?
–A aquest llibre hi vaig arribar a través de la història del turisme, que vaig escriure fa dos anys. Fa set anys vaig començar una col·laboració en el diari Ara, que, en principi havia de ser per dos mesos com a reportatges al voltant del turisme. Però fent aquesta feina era inevitable pegar bots a temes de memòria històrica. Així vaig descobrir que el turisme va ser la salvació del franquisme per sortir de l’autarquia, oblidar els anys de la fam, i va servir d’amnèsia per oblidar la tragèdia humana de la guerra civil.
–En el llibre es destaca la frase que està a la tomba familiar de Climent Garau a Porreres: «Contau el que va passar l’any 1936 perquè ho diran i no ho creuran». Quina és la part més amagada que encara no s’ha contat?
–Aquesta cita m’ha servit d’esperó per fer el llibre, que vol ser com una enciclopèdia escrita amb l’ajuda d’historiadors i investigadors. Imprescindible ha estat l’ajuda de Llorenç Capellà, Toni Tugores, David Ginard, Tomeu Garí… Sobretot vull destacar que és un homenatge a Llorenç Capellà, que m’ha fet el pròleg, l’autor del Diccionari Vermell, el primer llibre que va inventariar la repressió, i que jo he descobert que es va començar a fer els anys setanta, quan Franco era viu.
“Tenim inventariades les víctimes i hauríem de donar tots els noms dels botxins, però continua essent un tema polèmic”
–Per la creativitat de la portada els crèdits haurien de posar, dos punts, Gabriel Le Senne. No sé si demanarà drets d’autor…
–Mira, sí, ell em va donar la portada, i reflecteix molt bé el títol del llibre. Es veu la frivolitat com la ultradreta tracta els temes que són de drets humans. Són la viva imatge del franquisme sociològic.
–Potser és pel triomf de l’amnèsia, però, creus que aquestes històries avui en dia interessen? Perquè a vegades ens arriba una història interessantíssima del temps de la repressió, i si grates un poc descobreixes que fa 30 o 40 anys algú ja la va contar i es va escriure, però sembla que ningú ho recorda.
–Molt bé, sí, és així, a vegades t’acabes demanant si només interessa a qui les escriu. Jo ho he fet perquè m’interessava i ho vull compartir amb qui li agradi. I part d’aquest oblit l’hem d’atribuir a l’educació franquista i a l’amnèsia. Quan vaig veure els documentals Memòria i Oblit d’una guerra, de Televisió de Mallorca de 2008, se’m va obrir tot un món nou, jo ho desconeixia.
–Testimonis directes de la repressió franquista després de la guerra ja no en queden, de documents tenim les causes militars, però quina documentació creus que fa falta encara conèixer i t’agradaria trobar?
–L’arxiu de Falange va desaparèixer de manera premeditada. A mi m’agradaria trobar qui va signar la sentència de mort d’Emili Darder. I també m’agradaria conèixer els noms dels soldats que varen participar en l’escamot d’afusellament. Tenim noms d’assassins, però encara s’ha de ser molt curós per evitar denúncies. Tenim inventariades les víctimes però hauríem de donar tots els noms dels botxins, però continua essent un tema polèmic.
–Les generacions actuals de pares d’adolescents repetim que els joves que van als instituts són més fatxes que mai i en culpam les xarxes socials més desconegudes per nosaltres. En el teu aspecte de docent, això és així o vist des de fora som massa catastrofistes?
–Jo veig amb preocupació el que passa als instituts. Veig que la suposada llibertat que donen les xarxes socials poden ser la tomba de la democràcia. Ara els discursos d’odi s’escampen amb total impunitat. Les noves generacions no llegeixen diaris, es queden amb el titular, i per això són més fàcils de manipular. A les aules està de moda dir Viva Franco i no saben ni qui era Franco. Jo he de dir que soc molt pessimista amb el que ve, vivim com a una distopia amb els discursos d’odi i amb el fet que Mallorca s’ha convertit en un plató del turbocapitalisme. Ara els joves veuen que no tenen futur, i el tema central és el de l’habitatge. Mallorca es convertirà en un macrohotel sense mallorquins, per gent de fora. Jo estic cagat, no veim la magnitud de la tragèdia. No sé com la gent no surt avui a cremar contenidors!
–Enguany es compleixen 50 anys de la mort de Franco, i d’aquelles memòries de la clandestinitat també hi ha molta amnèsia, tapada d’un relat oficial que va triomfar. Aquests són els episodis que la revista Sa Plaça volem recuperar amb un col·leccionable i actes als pobles a partir de setembre…
–Molt bé, molt interessant em sembla. L’any 79 es va voler fer un ‘reset’ i potser els actors principals dels anys 70 no han tengut el protagonisme que es mereixien.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió