Connecta amb nosaltres

Hola, què busques?

Afers i gent

“Anar al teatre és un gran esforç per la societat actual, no estam acostumats a seure i escoltar”

Entrevista amb Miquel Suau, director d’un Teatre de Lloseta que enguany compleix 20 anys

–Com neix la relació de Miquel Suau amb el Teatre de Lloseta?

–Vaig començar a fer feina aquí dos mesos abans de la inauguració, que va ser el pont de la Constitució de 2002, però ja tenia contacte amb el teatre local i amb aquest projecte des de molt abans. Aquí hi havia l’antic cinema Novedades de Lloseta i després es va condicionar com a gimnàs i pistes d’esquash. Finalment ho comprà l’Ajuntament quan el batle era Miquel Pons, i com que jo formava part d’un grup de teatre llosetí que es deia Dit i fet, vàrem demanar permís per utilitzar l’antic edifici com a sala d’assaig i per fer representacions. Es va esbucar la paret d’enmig i va quedar un espai on vàrem fer moltes obres i vàrem disfrutar molt.

–I quan es comença a parlar de construir un nou teatre?

–A finals dels anys 90 el Consell de Mallorca planteja una línia d’ajudes a ajuntaments per construir o rehabilitar teatres, i Lloseta s’hi va presentar. Aquí neix el procés de creació del nou edifici. Jo havia estat fora del poble estudiant direcció escènica a Madrid i de tornada vaig saber que es movia el projecte. Com que l’arquitecte, Antoni Pons, era del poble i tenia el despatx a prop de la botiga de la meva família, vaig contactar amb ell. A partir d’aquí es va establir una comunicació, ja que els arquitectes -també amb Emili Sacristà- em varen demanar la meva opinió des del punt de vista escènic per fer el projecte. Jo sabia el que desitjava pel meu poble: un espai diàfan, sense barreres, sense limitacions. M’interessava el concepte de la quarta paret, un espai circular. I amb aquestes pinzellades ells es varen posar mans a l’obra i el resultat crec que respon a la idea inicial. L’interior és un cub obscur i l’exterior és tot claredat, colors clars i vidres. Com varen explicar, és com una capsa d’un regal. 

–Com va ser el primer dia.

–Es va inaugurar i ja vàrem tenir el primer gran èxit. Per obrir i mostrar el teatre vàrem crear un espectacle itinerant amb diàlegs de Joan Guasp, que passava per tot i hi havia actors a tots els racons fent diferents funcions. Va agradar tant que es va haver de prorrogar i el varen aribar a veure 2.000 persones.

–Lloseta va fer una aposta forta per la cultura amb aquest edifici.

–És així, és cert, l’Ajuntament va arriscar molt i va invertir per fer possible un teatre amb un concepte de sala del segle XXI. La major part de la inversió la pagà el Consell, però l’Ajuntament també va haver de gastar, a més de fer el manteniment durant tots aquests anys. S’ha de reconèixer que han apostat pel projecte.

“N’hi ha que pensen: pareixeré beneit si dic que he anat al teatre i he hagut de pagar l’entrada. Ara, això sí, quan surten van a sopar i ho paguen ben orgullosos”

–I després de la inauguració arriba el moment de fer-lo funcionar…

–Una vegada el tenim obert venen els reptes grossos, ja que s’havia de gestionar i fer una programació que englobàs arts escèniques, dansa, música, activitats literàries, cinema… La meva idea des del principi va ser que prevalgués donar suport a la qualitat i als projectes alternatius i amb un component de compromís social. I està clar que això s’havia de conjugar amb l’activitat de teatre de poble on qualsevol hi té lloc i així ha de ser. La gent del carrer té inquietuds i un teatre públic com aquest ho ha de tenir en compte.

–Quina ha estat la comunicació amb el poble aquestes dues dècades?

–Certament un dels grans reptes és el del públic. Tant aquí com a Ciutat com a Barcelona ara mateix. És curiós que vivim a una cultura ‘selfie’ amb el sentit de què fins i tot la gent del sector li agrada fer teatre però no van a veure teatre. Resulta xocant. I Molière ja deia que per aprendre teatre, anau a veure teatre! I tenim clar que anar al teatre és un gran esforç per la societat actual, que no està acostumada a seure i a escoltar.

–Per un ajuntament d’un poble petit no és senzill afrontar una inversió a un teatre com aquest.

–Exacte, tenim uns recursos limitats i amb això hem de jugar. Crec que de cara a tots els teatres de Mallorca el Consell hauria de fer una aposta més clara per potenciar la professionalització de les sales. En quan als pressupostos que hi destina l’Ajuntament diria que amb aquests vint anys s’ha mantengut estable, que ja és molt, però com que els preus s’han encarit, no podem fer tant amb els mateixos doblers.

–Quins han estat els millors anys?

–Hi ha hagut de tot en aquests anys, però diria que hi hagué un abans i un després a la crisi de 2008-2009. Després hi va haver una caiguda de públic molt grossa, una gran frenada. Abans, diria que els primers deu anys del teatre, varen ser molt bons, després ha costat molt tornar a alçar-se, i quan estàvem a punt, arriba la pandèmia. A veure si aquesta celebració del vintè aniversari serveix per regenerar-nos.

–Deus haver conegut un grapat de batles i regidors. T’agrada més el polític que intervé més amb la gestió del teatre, o aquell que deixa fer als tècnics?

–Crec que els dos perfils poden ser bons si es fan les coses de manera coherent i seguint una línia de feina. Un polític que doni indicacions pel seu coneixements pot ser positiu i un que deixa camp lliure als tècnics també pot ser bo.

–Hi hagué uns anys d’una programació potent de concerts.

–Un moment donat l’Ajuntament va fer un conveni amb l’empresa Fona i ells varen apostar fort per concerts de qualitat. Això ens va situar al mapa per a molta gent.

–L’escola de teatre és el pilar del projecte?

–Tant l’Escola Infantil com el Centre Dramàtic Junior han funcionat des de 2004, i són parts molt importants d’aquest projecte. Molta gent s’ha format aquí. A jo m’agrada dir que la meva feina és ser un assessor del públic. Hem d’educar perquè la gent pugui gaudir de l’oferta cultural.

–En el teu paper de gestor del recinte deus estar cansat de què et demanin entrades de franc, no? 

–És un problema molt més important del que sembla. I mostra una realitat social. N’hi ha que pensen: pareixeré beneit si dic que he anat al teatre i he hagut de pagar entrada. Ara, això sí, quan surten van a sopar i beure un gintònic i ho paguen ben orgullosos. La situació és terrible. Fins i tot diria que passa amb els mateixos actors o músics que venen a actuar. Si els contractes i pagues el caxé que et demanen, com pot ser que alguns, no tots, et demanin entrades per amics i familiars! Sembla terrible haver de pagar 10 euros per una entrada! 

Bartomeu Noguera
Escrit per

Feu clic per comentar

Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió

Deixa un comentari

Potser també t'interessarà

Calendari Mallorquí

A partir del 26 de novembre començarà a distribuir-se una nova edició del famós parenòstic

Àgora

Els tres joans, pels poblers, van esdevenir una institució

Afers i gent

Mestre Antoni Bissanyes, de Pollença, diu adéu a cinquanta anys de pastisser

Afers i gent

Escriptor, llicenciat en Química i docent a l’IES Marratxí, acaba de publicar 'Com posidònia en un alzinar!'