Connecta amb nosaltres

Hola, què busques?

Afers i gent

“No fa tant eren els nostres avantpassats que anaven a Alger”

Na Maite Salord Ripoll (Ciutadella, Menorca, 1965) és sens dubte un personatge polièdric. Professora de llengua i literatura, política (arribà a presidir el Consell de Menorca entre els anys 2015 i 2017) i escriptora. Fa uns mesos deixà la política per a dedicar-se a la docència i a l’escriptura i en el seu retorn al món de les lletres acaba de guanyar el premi Proa 2021 amb l’obra El país de l’altra riba’

Fa uns mesos deixà la política per a dedicar-se a la docència i a l’escriptura i en el seu retorn al món de les lletres acaba de guanyar el premi Proa 2021 amb l’obra ‘El país de l’altra riba’. Una novel·la on hi conflueixen dues històries divergents en el temps i confluents en els personatges. Dos escenaris molt diferents: l’Europa de la II Guerra Mundial i posteriors, amb un viatge que comença a Hongria fins a Brussel·les, de Brussel·les a Alger, passant per Port de l’Eau i d’Alger a Menorca, Maó, l’illa de l’Aire, Punta Prima, amb el transfons de la guerra d’Algèria; i una segona part situada al voltants de l’inici del segle XXI a Barcelona amb el teló de la guerra de l’Iraq, on es troben les netes d’aquells que els tocà viure la primera part de la història i que conflueixen a la Menorca actual. 

Aquest és un text ple de sensibilitat, de molt bona lectura, al qual no sobra res del que l’autora aporta. Aquest mes de febrer es presentarà la novel·la a la seu de l’Obra Cultural a Inca.

Maite, enhorabona per aquest premi. Imaginaves quan vares deixar la política ara fa gairebé mig any que el teu retorn a les lletres aniria per aquest camí? No es pot negar que has tornat per la porta gran.

—La veritat es que ni en el millor dels somnis imaginava poder tornar amb aquest premi. De fet jo tenia la novel·la pràcticament acabada quan vaig deixar la política però es ver que el final el vaig haver d’acabar ja una vegada haver deixat la política i el vaig acabar perquè me va motivar el poder-la presentar al premi Proa. Per una raó, perquè havia estat set anys sense publicar i necessitava saber, que algú em digués quines possibilitats tenia allò que havia escrit, quin recorregut tenia. Sabia que enviant la novel·la al premi m’exposava a no rebre cap resposta per part del jurat, me podien dir que no era una novel·la guanyadora però sí que es podia publicar, o en el millor dels casos que guanyés. I així va ser. L’havia presentada per situar-me després de set anys de silenci literari.

«El país de l’altra riba» és una història de migracions. De quan els que emigraven eren els nostres. Com va sorgir la idea de la novel·la? Quin ha estat el procés creatiu d’aquesta història?

—El tema de l’emigració menorquina a Algèria sempre m’ha interessat. De fet ja surt a una novel·la anterior. I és un tema que tot i que fora de Menorca és molt desconegut, és ver que a Menorca és viu. Hi ha moltes famílies que recorden avantpassats que van emigrar a Alger. Aquest és el punt de partida. El donar veu a l’emigració menorquina que va començar a mitjan segle XIX i que va durar fins al final de la guerra d’independència. S’ha de dir de que es tracta d’un tema que es viu i que a la vegada és del passat però és molt actual. El moviments migratoris estan a l’ordre del dia, són ben vius en sentit Africa-Europa però oblidam que no fa tant eren els nostres avantpassat els que van anar Àfrica, en aquest cas a Alger. I tot i que aquest fenomen no surt a la novel·la, la casualitat va voler que quan l’estava acabant arribaven a Menorca embarcacions amb emigrants algerians.

—Descrius un univers on conflueixen diversos mons. Tots perdedors, de supervivència, de desarrelats que es cerquen a ells mateixos. Uns que escapen del nazisme i uns altres de la pobresa. Dos exilis: el polític i l’econòmic. Per què sembla tan important el concepte de desarrelament per a na Maite Salord com a autora?

—El tema de la identitat és un tema que em sembla fonamental. Arribar-nos a conèixer, saber qui som, només es pot fer si ets conscient del teu passat i d’allò que t’ha fer ser com ets. De fet a L’alè de les cendres, del 2014, ja rall d’aquesta reconstrucció de la identitat a partit de les històries familiars. En aquest cas ambientades a la Guerra Civil, sobretot a Mallorca. Aquesta novel·la sí que tenia un component familiar i personal molt estret. Conèixer és una manera de construir i en aquest cas tots els personatges venen de pèrdues terribles, empesos per conflictes bèl·lics cruels com potser la persecució nazi en el cas dels jueus o també empesos per la pobresa, com els menorquins, que es troben tot a Alger i és allà on els personatges troben el seu sentit i la seva arrel. En aquesta altra riba, que no només és un país, una terra, sinó també les persones que els acompanyen i els donen suport i els ajuden. És cert que podrien ser personatges desarrelats però no ho acaben sent gràcies a l’amor i a la solidaritat que troben en altres persones que els envolten.

—L’acció de la novel·la es mou entre dues èpoques i escenaris diferents. L’Algèria dels anys 40 i 50 i la Barcelona de principis de segle XXI, ambdós marcats per grans conflictes bèl·lics. La segona Guerra Mundial, la guerra d’Algèria i la guerra d’Iraq. Dues èpoques, dos estils diferents de descriure’ls. Com viuen els teus personatges aquests grans moments de la història?

— Hi ha dos fils narratius, un que arranca a la segona guerra mundial i que arriba fins als anys vuitanta i un altre de més actual que ja és al segle XXI que comença en un primer moment a les manifestacions de la guerra de l’Iraq i deu anys després. Aquests dos fils me permeten fer un joc entre passat i present. Són dos fils molt diferents des del punt de vista estilístic d’una manera cercada, no només de contingut sinó també d’estil i de forma. Són dos fils que permeten fer el joc entre passat i present per a veure que el passat continua ben viu moltes vegades dins el nostre dia a dia pensant que allò que vivim és únic i excepcional i resulta que en girar la mirada cap al segle XX veim que realment la història és tota una altra. La contraposició entre les manifestacions a la guerra de l’Iraq enfrontades amb el que va representar la II Guerra Mundial o la guerra d’Algèria en el cas de Marta, la fa relativitzar el seu present.

A la teva obra hi trobam present la figura d’Albert Camús i es inevitable parlar-ne. Francès, algerià i net de menorquina. (El segon llinatge de Isabel és Sintes, el mateix que Camús) De la mateixa manera també parles de Marta Marfany i Els menorquins d’Algèria. Podríem dir que aquests dos autors t’han marcat a l’hora d’escriure aquesta història?

—Jo distingiria dos aspectes. En primer lloc, la documentació de la qual m’he hagut de valer per a dibuixar el rerefons de la història que viuen els personatges i que ha de ser versemblant, i aquí sí que la figura de Marta Marfany, com la de Jean-Jacques Jordi que també m’ha ajudat moltíssim a l’hora de construir aquesta realitat algeriana d’aquest anys, han estat fonamentals. Albert Camús té un altre paper dins la novel·la. No surt com a personatge, sols surt citat cap al final però sí que és cert que tot ell sura dins la novel·la. Em varen servir molt les Cròniques algerianes  per poder entrar dins el món algerià de finals de la II Guerra Mundial i la guerra d’Independència. Allà hi ha tots els valors que Camús defensava. El sentit de la justícia, un posicionament capaç d’entendre totes les postures, fins i tot les dels algerians com defensa el mateix Daniel Gold a la novel·la. Daniel, a l’igual que Camús, assumeix aquesta postura de concòrdia, solidaritat i de respecte.  

Tots els personatges semblen anar a la recerca de la identitat. Des de Daniel a la seva neta Marta. És una història de retrobaments, amb un mateix i amb l’entorn. Una novel·la de relacions intenses. Assumir el passat familiar i el que representa després d’anys de silenci. Memòria històrica que s’estableix en la relació entre avis i nets. Alfred i Daniel. Daniel i la Marta. La Hanna amb l’avi mort a la guerra… aquestes relacions són cercades? En cas afirmatiu, per quin motiu?

—Reconstruir, acceptar, conèixer i assumir el passat no sempre és fàcil, però és evident que t’ajuda a construir-te a nivell personal i a nivell humà. És cert que en el cas de Marta aquesta reconstrucció del seu passat és una reconstrucció en dos temps. D’entrada és conscient que és fonamental conèixer el passat de la seva família, però també és conscient que no es fàcil i sols ho farà amb el pas del temps. I en el moment en què ella coneix aquest passat s’està reconstruint a ella mateixa i observant la realitat des d’una altra perspectiva, molt més àmplia i molt més rica. En el cas de Hanna, la seva companya, assumir aquest passat ha de ser encara més dolorós entre altres motius perquè és molt més fàcil sempre construir-te quan estàs molt a prop d’allò que va viure la teva família que no quan estàs allunyada. És més a prop la part de les víctimes que no la dels botxins, encara que el dolor que comporta assumir tant una cosa com l’altra hi és i és compartit.

Per altra banda, com a lector em vaig fixar amb la possibilitat de què l’avi mort de la Hanna sigui aquell soldat alemany enterrat a Maó i que no arribes a desvetllar. Que deixes allà, com qui no vol la cosa, des del primer capítol.

—L’atzar és molt important dins la novel·la. De fet Marta diu que des que coneix na Hanna constantment s’està demanant si persones que es troba o situacions que viu tenen a veure amb ella o amb la seva història. Per tant, l’atzar és fonamental i aquí hi ha un petit joc literari de deixar obert si l’atzar va un poc més enllà del que va anar.

Planteges un tema interessant: l’autodeterminació dels pobles com a transfons d’un conflicte que els toca viure i que els treu d’Algèria. Com també el de l’antisemitisme i el nazisme. Sens dubte són temes de rabiosa actualitat malgrat el temps passat.

—El passat és ben present dins l’actualitat. En el cas del que va representar el nazisme i del que va suposar la II Guerra Mundial, és important conèixer-ho. S’està banalitzant molt el que va representar el nazisme a Europa per a les minories en general i els jueus en particular. No s’hauria de banalitzar i s’ha de conèixer perquè no es pugui fer. En el cas de la guerra d’Independència, és cert que el terme de l’autodeterminació dels pobles és ben viu. La visió que he donat sobre aquest fet, com quasi tot el que he plantejat a la novel·la, té molts de matisos i no és sols una qüestió de blanc o negre. Les situacions de conflicte com aquestes no són mai fàcils de resoldre.

Què és l’altra riba, un territori on arribar o un estat anímic on viure’s?

—L’altra riba són moltes coses. Els personatges troben una altra riba a l’Alger, a Menorca, a Marsella, altres ribes que són terres però sobretot les altres ribes són les persones que t’acullen. Aquesta acollida humana que tots necessitam en els moments de desfeta més absoluta com són els moments que molts dels personatges de la novel·la viuen. És un dels aspectes importants per als  personatges que malgrat haver viscuts fets i pèrdues molt doloroses al cap i a la fi tots sobreviuen perquè troben persones en  qui estalonar-se.

Hi ha un diàleg que el trob meravellós: «D’on ets avi? No ho se. D’on hi ha la gent que estimes i que t’estima». Aquesta és una riba a la que vol arribat tothom, no?

—Sí.

En els teus diàlegs trobam pinzellades del català de Menorca. Un llenguatge  que t’ha duit a prendre decisions a l’hora d’escriure. Com va ser aquesta tria?

—Sempre he emprat un català estàndard molt respectuós amb les varietats  dialectals nostres. Un lèxic nostre correcte, les desinències verbals perquè sempre he intentat que el model lingüístic de les meves obres fos molt proper a la realitat illenca. En aquest cas però he fet una passa més, i l’he haguda de fer perquè els menorquins que van fundar la població de Ford de l’Eau van mantenir entre moltes altres coses, com costums o gastronomia, van mantenir la llengua. El maonès que en deien ells, i la van anar passant de generació en generació. Era important que la novel·la reflectís aquesta realitat i aquí sí que vaig haver de jugar entre el català més estàndard i un de més dialectal perquè es pogués veure justament que mantenien el maonès.

En la segona època, la de principis de segle XXI, situes a na Marta a la universitat i treballant al món de la cultura. Hi ha una denuncia de la precarietat en que es veuen immersos els treballadors culturals.

—En situar la segona part de la novel·la entre els anys 2003 i 2013 permet situar una part de l’acció en el moment més salvatge de la crisi econòmica que vam viure i que a més a més a les illes vam patir especialment per un govern que va intentar arraconar i va intentar acabar amb tot el que era la cultura i la llengua pròpia. I aquí sí que aquest Espai Illes fictici que s’assembla molt a l’Espai Mallorca me permet fer la crítica que va una mica més allà. L’Espai Illes com a símbol de tot el que va representar aquells anys de defensa de la llengua i la cultura, amb la manifestació més multitudinària que hi ha hagut mai a les illes. Va ser un èxit de la gent.

Ens presentes una Menorca als inicis del turisme, com ha evolucionat de llavors ençà l’illa? Dona la sensació que «El país…» traspua un model de vida per a l’illa de Menorca, del turisme assenyat i d’amor a la terra. Ideologia de les coses ben fetes. Que hi tens a dir?

—La novel·la mostra el que va representar els inicis del turisme a Menorca. Va ser la darrera illa que es va incorporar al boom turístic i vam tenir la sort que amb l’arribada de la democràcia i dels moviments socials potentíssims que hi va haver a finals dels anys 70 i principis dels 80 a Menorca, vam poder aturar molts dels projectes d’urbanitzacions que hi hauria a l’illa i que sense cap dubte l’haurien capolada. N’hi ha que no es van poder evitar i encara els tenim però si que se’n van poder aturar molts. Menorca sempre ha tingut una relació molt complexe amb el turisme. És l’illa més industrialitzada i sempre hi ha hagut aquesta part de voler continuar amb la industria de Menorca i fer-la anar en paral·lel al turisme; i d’altra banda els menorquins sempre hem tingut molt clar que havíem de preservar  el nostre territori. A partir d’aquí han canviat poques coses d’aquell turisme que jo descric i dels temes que ens preocupen.

Parles del passat, d’absències, però també de futur. No és una novel·la pessimista malgrat els entorns de guerra i el patiment que hi dones. No és una novel·la pessimista.

—Quan escric no pens quins temes vull tractar de manera conscient. Quin to més o menys pessimista. Jo som com som i per tant com som  també escric i jo som de tarannà més positiu i més optimista. I pens que malgrat totes les dificultats de la vida, és important lluitar i no tirar mai la tovallola. Tenir moments de felicitat és al màxim que podem aspirar durant la vida, moments que ens facin sentir vius. I la novel·la també respira aquesta actitud davant la vida.

I ja per acabar, un altre element omnipresent a la novel·la és el mar. Que no ens separa, sinó que arriba a unir-nos. Quina és la relació de l’autora i de la novel·la amb aquest element?

—La mar és una de les protagonistes de la novel·la. Supòs que la condició illenca fa que tinguem la mar com una cosa sense la qual jo per exemple no podria viure.  La mar és imprescindible. Però si que es ver que quan ets jove la veus d’una manera diferent a quan ja ets més gran. Quan ets jove la mar te sembla que t’estreny perquè tu vols fer moltes coses i sempre topes amb la mar però amb el pas dels anys arribes a veure que la mar no és més que un camí per arribar i representa tot un món de possibilitats al teu voltant.

Feu clic per comentar

Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió

Deixa un comentari

Potser també t'interessarà

Calendari Mallorquí

A partir del 26 de novembre començarà a distribuir-se una nova edició del famós parenòstic

Àgora

Els tres joans, pels poblers, van esdevenir una institució

Afers i gent

Mestre Antoni Bissanyes, de Pollença, diu adéu a cinquanta anys de pastisser

Afers i gent

Escriptor, llicenciat en Química i docent a l’IES Marratxí, acaba de publicar 'Com posidònia en un alzinar!'