Entre Inca i Ngaye Mékhé hi ha 3.332 quilòmetres de distància, però ambdues ciutats comparteixen un vincle que les acosta: la tradició sabatera. Aquesta connexió va ser el fil conductor d’una jornada celebrada al Museu del Calçat i de la Indústria d’Inca, on una exposició va donar pas a un taller sobre gastronomia i nutrició del Senegal.
Virginia Massagué, comissària del projecte i membre de la Fundació Taula per Àfrica, va conduir el públic per una mostra formada per sabates, teles, fotografies i altres objectes. A través d’aquestes peces, les persones assistents varen conèixer la realitat de Ngaye Mékhé, un poble senegalès d’uns 25.000 habitants on la fabricació de calçat és una activitat tradicional i una important font de comerç.
Després del recorregut expositiu, la jornada va continuar amb «El plat enmig», un taller impartit per Aisa, nutricionista espanyola d’origen senegalès, que va convidar el públic a descobrir la cuina del seu país des d’una mirada cultural i també saludable.
Aisa va explicar que l’arròs i el peix són dos dels grans protagonistes de la gastronomia senegalesa. “El plat més emblemàtic és el thieboudjen, una elaboració d’arròs amb peix que feim a partir d’un sofregit generós d’all i ceba. Per a nosaltres el més habitual és menjar unes deu cebes a la setmana i aquest plat el feim diàriament”. Habitualment s’hi empren peixos com l’anfós i el moll. L’arròs també es prepara amb carn o pollastre, donant lloc a diferents versions que solen servir-se en un plat gran i compartit. “Sempre posam llimona a tot ja que ens ajuda a afavorir la digestió i a mantenir-nos hidratats per la calor que fa al país”, detalla Aisa. El mè s’empra quasi s’empra quan són dies festius.
Un altre aliment essencial és el mill, un cereal ancestral utilitzat en nombroses receptes que no conté gluten. Es pot consumir amb iogurt i diferents fruites, especialment com a berenar.
Durant el taller, els assistents varen poder tastar una elaboració, acompanyada de bissap, una beguda fresca de color fosc preparada amb flors d’hibisc. “Només amb ensumar-lo ja te ve una olor molt forta com si fos herba sana”, va explicar Antònia, una inquera que va provar la beguda.
La nutricionista també va parlar amb sinceritat dels excessos presents en aquesta cuina. Algunes begudes incorporen molt de sucre i nombroses preparacions recorren a l’oli i als fregits. D’aquesta manera, va recordar que totes les gastronomies tenen fortaleses i debilitats.
Però la paraula que millor va resumir la trobada no era el nom de cap recepta. Era ‘teranga’, que en wòlof, la llengua majoritària del Senegal, expressa hospitalitat, acollida i generositat. A moltes llars senegaleses, tots els membres de la família i els convidats mengen del mateix plat, amb les mans o amb coberts.
Aisa, amb l’ajuda de les seves amigues Maty i Mariama i, especialment, de la seva mare, Magatte Ndiaye, va oferir les degustacions que havien preparat. Entre sabates, mill i bissap, Inca i el Senegal varen demostrar que l’artesania i una taula compartida poden escurçar milers de quilòmetres.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió