Sant Pere, el sant que nomia Simó

Gabriel Bibiloni

Sant Pere és un sant «gros», com Sant Joan. Les esglésies cristianes celebren la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, però  en l’imaginari popular avui és sobretot Sant Pere. Sant Pau té tot el protagonisme el dia 25 de gener, la Conversió de Sant Pau. «Sant Pere és a vint-i-nou i Sant Marçal és a trenta, i el sendemà ja mos entra es primer de juliol» diu la cançó. Tenim una bona tira de refranys i dites sobre el dia d’avui, normalment referides a sant Pere, no a l’altre sant oficial. «Per Sant Pere garbes a l’era», que ens diu que és l’hora de batre, després de segar tot el mes de juny. «Per Sant Pere enrevolten (o envolten, o festegen) la figuera», és a dir, arriben les primeres figues, les figues flors. I el saber meteorològic: «Si plou per Sant Pere, plourà tot un més darrere». I aquella dita que fa «amb diners sant Pere canta», que vol dir que amb diners es pot aconseguir qualsevol cosa.

Com els altres apòstols, no és esmentat a cap font històrica del seu temps. Haurem de fiar-nos, doncs, dels textos del Nou Testament. En realitat no es deia Pere sinó Simó (Shemayon en arameu, que era la seva llengua;  Shimon en hebreu, que significa ‘escoltat’). Simó o Pere era un jueu de Betsaida.  Simó o Pere era un pescador que va ser recrutat per Jesús, juntament amb el seu germà Andreu, per a formar part del seu equip de treball. El nostre pescador devia ser casat, perquè Jesús va guarir la seva sogra d’alguna malaltia, però de la dona no se’n sap absolutament res. Doncs instigat pel seu germà Andreu, que era un adepte de Joan el Baptista, deixà la dona i els fills, si en tenia, i es féu, amb el germà, seguidor de Jesús. Sant Pere és pintat com un personatge molt humà, flac quan tenia por i perillós quan s’enfadava

Més que les coses succeïdes durant la vida de Jesús, trobam especialment interessant allò que ocorregué després de la mort del natzarè. Segons ensenyen les esglésies cristianes, els apòstols es dispersaren i es posaren a predicar i a fer adeptes. Les diverses comunitats cristianes eren dirigides cada una per un líder que es denominà amb el mot grec epískopos. Significa ‘supervisor’, ‘el qui vigila’, i d’aquest mot ve el català bisbe. Aquells primers bisbes normalment eren elegits per la comunitat de creients. Pensem que fins a la vinguda de Constantí (segle IV) els cristians eren un col·lectiu perseguit, i la seva activitat, totalment clandestina i subterrània. Podem imaginar, doncs, les condicions de vida d’aquells primers bisbes, molts dels quals moriren assassinats.

Segons els Actes dels apòstols –suposadament escrit per sant Lluc–, Pere va ser empresonat per Herodes, però un àngel el rescatà i continuà a predicar tranquil·lament. Males llengües diuen que no s’entenia gaire amb el col·lega sant Pau, encara que ara hagin estat reconciliats i facin festa junts. Desavinences ideològiques, diuen. Pere era un jueu, molt jueu, mentre que Pau era un jueu hel·lenitzat d’Anatòlia (ara Turquia) entusiasta de la incorporació dels gentils —els pagans— a la nova Església. Amb tot, fonts cristianes diuen que sant Pere  fou el fundador de l’Església d’Antioquia i el seu primer bisbe i que després anà a Roma, amb sant Pau, on tots dos fundaren l’Església cristiana de la capital de l’Imperi. Segons la tradició tots dos, Pere i Pau, foren executats sota el regnat de Neró, pocs mesos després del gran incendi de Roma atribuït als cristians. Però com que sempre hi ha opinions per a tots els gusts, alguns estudiosos creuen que sant Pere no morí a Roma ni hi va estar mai. Diuen alguns estudiosos que no hi va haver bisbe de Roma fins a la meitat del segle II, o fins i tot més tard. 

Segons l’Església Catòlica, sant Pere és el primer papa.  Però les coses no són tan clares. En el concili de Calcedònia (451) els cinc bisbes més importants de la cristiandat —els d’Alexandria, Antioquia, Constantinoble, Jerusalem i Roma— reberen el títol de patriarques, que els donava autoritat sobre altres bisbes. El títol de papa, sorgit del mot grec pappas, nom infantil per a pare, es donava en un principi a tots els bisbes, després als patriarques. A partir del segle VI comença a ser emprat en exclusiva pel bisbe de Roma, cosa que no esdevingué oficial fins al segle XI, quan es produeix la separació de les esglésies d’Occident i d’Orient. Després de la coronació de Carlemany, els papes eren reis com els altres, que administraven els seus dominis i movien guerres contra altres reis. Als Estats Pontificis se succeïren una cinquantena de papes que regnaren una mitjana de quatre o cinc anys, alguns pocs mesos o dies, i alguns d’ells eren jovenets o fins i tot adolescents, com Benet IX o Joan XII, que organitzava orgies al palau del Laterà. Alguns d’aquests papes moriren assassinats per clergues rivals o, com diu un tractadista del tema, per marits poc donats a compartir la dona amb ningú, per molt papa que fos. Tota aquesta situació desembocà en la reforma luterana, que tornà a dividir l’Església cristiana. Els successors de sant Pere no foren tots com el papa Francesc.

Curiosament, a Mallorca Pere, en la seva forma catalana, perdé prestigi durant el segle XIX, i es posà de moda dir-se Pedro. Fins a la fi del franquisme als Peres mallorquins tothom els deia Pedro, amb poques excepcions. Podríem dir que amb el nom en català només hi va restar el sant.  La forma femenina genuïna catalana és Pereta. Petra és una forma deguda a la imitació dels usos espanyols.

bibiloni.cat