–Com va planificar la cobertura de la campanya electoral dels Estats Units i, després, com l’ha anat vivint?
–De planificar l’única cosa que tenia clar és la data, perquè després l’actualitat va marcant tot. Tenia clar, per exemple, que en anar a Arizona volia fer temes com avortament, fronteres, vot llatí o el frau electoral que s’alimentava. Però després, t’envien un correu anunciant un míting quatre dies abans de l’acte, i això t’obliga a improvisar damunt la marxa.
–I en aquests mesos de tant moviment li ha canviat la percepció de la realitat nordamericana?
–Des d’Espanya i des d’Europa es té una imatge d’aquí com de les pel·lícules, i en part és vera, perquè quan arribes aquí i et mous el primer que penses és que això ja ho has vist i et sents com dins una sèrie o una pel·lícula. El que més m’ha canviat és que me n’he adonat que és un país d’extrems i de contrastos. I molt més complex i molt més divers del que ens imaginam.
–I supòs que alguns clixés que tenim assumits, quan s’està allà canien. Per exemple, el fenomen de Trump potser nosaltres el veim de manera massa simplista, no?
–Hi ha gent a Europa que diu que ha estat una sorpresa el resultat, però no ho ha estat tant. També es diu que mig Estat Units ara està atemorit, i potser sí, però l’altra mig li dona tot el suport. No es pot subestimar a Trump, i el que ha passat és que a aquest país després de quatre anys de govern demòcrata, moltes polítiques han estat marcades per Trump i la seva capacitat de marcar l’agenda del país. Hi ha hagut un govern demòcrata amb bones xifres de PIB o d’atur, però la gent veu que va a comprar i tot està caríssim, i s’indignen. No podem pensar que els votans llatinoamericans que han votat per Trump són beneits. Trump ha sabut dibuixar una diferència entre immigrants bons, que són els que ja estan aquí, i els dolents. I quan tens una figura que escampa tant d’odi cap un sector de la població, com són els immigrants, els que són de segona generació no volen ser focus d’aquest odi i per por al rebuig t’aferres a la posició més extrema per reafirmar-te com a nordamericà.
–Tota una vivència seguir un míting de Trump?
–A la convenció republicana de Milwaukee vaig entendre que l’ambient que saben crear és com d’una missa evangèlica. No és un qüestió de política, és un tema de fe i de creure. Es genera una energia que no sols veure en un polític. Sap agitar les emocions de qui el segueixen. Fa una mica de por i tot veure com pot fer que la gent estigui per ell cegament.
–Com viu aquesta experiència de corresponsal a Washington?
–Mai m’hauria imaginat estàr aquí, ha estat un canvi radical. Quan vaig estudiar periodisme tenia clar que volia ser corresponsal, però després veus com està el panorama i ja m’havia llevat un poc la idea. Veus que els diaris aposten cada vegada menys per corresponsalies, però jo vaig tenir la sort de coincidir estant al Marroc quan hi va haver el terratrèmol de l’any passat. I se’m va ficar al camp quedar-me al Marroc o de corresponsal o com a freelance. Llavors em vaig oferir al diari Ara i se’m va obrir aquesta porta de venir per ells i eldiario.es. Jo, que quan vaig anar de Santa Margalida a Barcelona tenia la sensació de descobrir tot un món, ara encara molt més tenc la sensació d’obrir més la ment. Molts votants de Trump són bellíssimes persones i demonitzar-los és un error. He conegut votants seus llatins que estan a favor de les deportacions d’immigrants, però que van a la frontera a ajudar a la gent que entra i a donar aigua i menjar. Veuen el patiment i voten Trump. De xerrar amb tanta gent et planteges moltes preguntes.
–I pel futur, li agradaria seguir a la corresponsalia més política, o li estira la de corresponsal de viure aventures?
–La corresponsalia política està bé, i sobretot viure-la a Estats Units, però el que més he disfrutat també per aquí és quan m’he mogut. Em vaig fer periodista per estar als llocs i xerrar amb la gent. La resta aquí a Washington és seguir moltes vegades rodes de premsa des de ca meva si no hi puc anar. I quan jo m’aixec ja és el vostre migdia i tenc fins les 12 que és quan tanca el diari.
–Ja ha preparat una possible entrevista a Trump?
–Uf! No, no ho havia pensat, però li demanaria tantes coses. Qui vaig tenir a un pam va ser el seu fill Donald, i vaig pensar: si li pogués demanar qualque cosa…
–Com una periodista aventurera de la Vila se’n va del seu poble, amb la d’aventures que hi ha a la política de Santa Margalida?
–Sí, sí, a vegades ho dic que a la Vila hi hauria per fer un parell de reportatges. Jo vaig sortir del poble per poder fer periodisme i després la vida et va duent.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió