–Conten que vostè és la persona que tot ho sap de la història de Mancor, quan neix aquest interès?
–Ara tenc 86 anys, però tot va començar l’any 1975, jo era regidor de l’Ajuntament amb el batle Joan Moranta. Ningú s’havia donat compte i jo vaig dir que es complien els 50 anys de la segregació de Mancor, i que es podia fer un llibre, i em varen dir: idò el pots fer tu, i així vaig fer. D’aquesta manera vaig entrar al món dels arxius i fins ara. Jo era més de ciències que de lletres, però a partir d’aquell moment em vaig aficionar a anar per arxius. D’aquesta manera després he publicat els tres toms de la història de Mancor, un de l’església, de Santa Llúcia. El darrer va ser ‘Onomàstica de Mancor’, publicat l’any 2021.
–Qui destacaria com principal impulsor d’aquesta independència?
–El personatge més destacat fou la mestra Margalida Sintes Carbó, una persona amb una pedagogia molt avançada, i que va fer molt per aconseguir que nines de famílies molt humils del poble poguessin arribar a ser mestres. També foren importants els senyors de Son Morro, en Salvador Beltran -que va ser el primer batle-, i el de Turixent, Sebastià Mateu Amengual, que varen deixar els doblers per pagar els tràmits, i mai els varen recuperar. Temps abans havia estat important el vicari Bernat Nadal, que va estar sis anys al poble i després va ser bisbe de Mallorca i diputat a les Corts de Cadis. Amb ell l’any 1771 es va crear la vicaria in capite de Sant Joan de Mancor i va néixer l’esperit de separar-se de Selva.
–Com va ser el dia de la independència?
–Va ser el 2 d’abril de 1925, que es va fer l’acte d’elegir el primer batle. Abans, el 6 de desembre de 1924 s’aprovà la declaració d’entitat local menor, pas necessari. El primer ajuntament va estar a can Coleta, al primer pis, que era un ‘salón’ on es feien noces i s’anava a fer la xocolata amb ensaïmada. Després, la Sala ha anat passant per can Marquesí, son Collell, al carrer Nou, i l’actual, que era una casa mig esbucada i que s’ha anat ampliant. La plaça de davant la va inaugurar per Sant Joan de 1936 el batle president de la gestora, Pau Crespí, que mesos després, amb el cop d’estat, fou assassinat.
–Va ser senzilla la negociació amb Selva pels límits?
–El principal enfrontament va ser per si Massanella, que era un llogaret de 27 habitants, havia de pertànyer a Selva o a Mancor, i la cosa acabà al tribunal Suprem, que va dictar sentència l’any 1928 a favor de Mancor. I diria que es va fer més festa que quan es proclamà la independència del poble. El 26 de juny arribà el telegrama i esclatà l’alegria i la banda de música es posà a tocar, hi hagué ball i es pujà a Massanella.
–O sigui, que per Selva no s’ho agafaren massa bé que partíssiu?
–Selva va posar totes les pegues possibles. Quan l’any 1913 s’havia creat la parròquia de Mancor començaren els enfrontaments, i un va ser molt sonat, perquè el dimarts de Pasqua al pancaritat de Santa Llúcia, el rector de Mancor i el de Selva es varen barallar fort. Clar, a partir de 1926 els selvatgins hagueren de cercar un altre lloc per fer el pancaritat i dur l’estàtua de Sant Sebastià, i feren la capella de Crist Rei. També els va caure molt malament que Mancor argumentàs per la segregació que entre mancorins i selvatgins hi havia ‘diferència de caràcter’. A Mancor sempre ens hem duit molt bé amb Caimari i Biniamar, amb Selva no tant.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió