La dictadura i el pas cap a la democràcia varen deixar una empremta profunda en la vida política, social i cultural de les Illes, i per això, des de la fi del règim i fins avui, historiadors, periodistes i escriptors han procurat entendre i narrar aquells anys. El resultat és una bibliografia rica i diversa, que ens ajuda a recuperar la memòria i a situar la Mallorca actual dins un marc històric més ampli.
Per començar, cal remuntar-se als fonaments de tot plegat. Llorenç Capellà és un dels autors que més ha aportat en aquest camp. Amb Les ideologies polítiques a Mallorca (1975) recull, a través d’entrevistes i testimonis, les veus de personatges representatius de tot l’espectre polític, des del falangisme fins a la socialdemocràcia i el comunisme, mostrant la diversitat ideològica de l’illa i la manera com es visqué el segle XX. A Mallorca i el món obrer (1976), ofereix una visió molt interessant del moviment proletari, les seves lluites i esperances, mostrant com la classe treballadora mallorquina va ser part activa d’un procés de canvi profund. Finalment, amb Quinze empresaris mallorquins (1975), Capellà dona veu a un altre sector, el de la patronal, i mostra com els empresaris illencs varen transitar des del franquisme cap a la democràcia, aportant així una perspectiva socioeconòmica sovint oblidada.
En l’àmbit de l’oposició, destaca L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins (1939-1977) (1998), de David Ginard i Ferón. Es tracta d’un estudi exhaustiu, elaborat amb fonts d’arxiu i testimonis orals, que explica com el Partit Comunista i altres organitzacions varen resistir clandestinament al règim durant quatre dècades. L’obra no sols reconstrueix l’activitat política, sinó també les xarxes socials, els riscos i les persecucions que varen patir els opositors.
Quan la transició s’obre camí, la mirada dels escriptors i investigadors es diversifica. Gent del carrer (1971), d’Antoni Serra, és un llibre periodístic que recull entrevistes i reportatges sobre el dia a dia de la gent comuna, mostrant la realitat d’una societat que patia problemes com el barraquisme, les males condicions laborals, la crisi turística o la manca de coneixement històric. Gràcies no volem flors (1981) és el títol d’unes memòries de la clandestinitat de l’autor i el seu entorn, de molt d’interès. Serra també va ser autor de dietaris i reculls d’articles, com La mort del vell dictador (2002), L’activisme cultural (2004), La decrepitud del periodisme (2007) o Literatura, passió insubstituïble (2009), on la seva veu crítica i compromesa ofereix una visió personalíssima de la transició i del paper de la cultura i el periodisme en aquell temps.
Miquel López Crespí és una altra veu fonamental. A L’antifranquisme a Mallorca (1950–1970) (1994), estudia el paper dels moviments socials i culturals en la resistència a la dictadura. A Cultura i antifranquisme i Cultura i transició a Mallorca, reivindica la importància de la literatura i les arts com a instruments polítics i vehicles de resistència. Amb No era això: Memòria política de la transició (2001), analitza críticament el procés democratitzador, denunciant les renúncies i pactes que van permetre mantenir intactes moltes estructures de poder. I amb Els altres comunistes i la transició (2014), recupera la memòria de corrents revolucionaris i grups marginals que quedaren exclosos de la narració oficial.
Alguns assaigs
En paral·lel, Les utopies esvaïdes (1999) de Miquel Payeras és una crònica imprescindible de la transició balear entre 1974 i 1978. El llibre mostra amb detall el naixement de noves institucions, el paper dels sindicats i dels moviments culturals, les manifestacions, les repressions i les primeres eleccions democràtiques, explicant com les grans esperances i utopies del moment varen anar apagant-se a mesura que avançava el procés. Ja més recentment, Identitat i autogovern. Les Illes Balears a la transició democràtica (2024), de Miquel Vidal Bosch, aporta una visió panoràmica sobre el sorgiment de l’autonomia i el debat entorn de la identitat i la política cultural balear.
Un altre llibre significatiu és Diario “Baleares” (1975-1984): crónica de una transición. De la Falange al PSOE (2021), de Miguel Ángel Moreno Gallo. Centrat en el diari Baleares, explica com un mitjà que havia estat part de la Premsa del Movimiento franquista es transformà radicalment arran de la mort de Franco, vivint un procés de canvi ideològic i de plantilla que reflecteix, en petit, el que passava al conjunt de la societat. De manera més àmplia, Transició democràtica als Països Catalans (2005), coordinat per Pelai Pagès Blanch, recull aportacions d’historiadors —entre ells David Ginard— i situa el cas mallorquí dins el context general dels Països Catalans, abordant qüestions com l’independentisme, el marxisme o la construcció dels estatuts d’autonomia.
Finalment, mereixen un esment especial els suplements Memoria Viva del diari Última Hora. Publicats a partir de la dècada de 2000, aquests dossiers varen significar una fita en la divulgació de la memòria de l’anomenada Transició a Mallorca. Mitjançant reportatges, entrevistes, articles d’historiadors i fotografies de l’arxiu del diari, acostaren al gran públic històries de resistència i vida quotidiana sota la dictadura i la construcció d’institucions democràtiques.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió