Connecta amb nosaltres

Hola, què busques?

Afers i gent

Capellans lluita per aturar el temps

El nucli de la Caseta dels Capellans s’aferra a les seves arrels i a la seva defensa del bé comú veïnal per poder congelar en el temps la seva categoria d’excepció costanera. Tradició i modernitat, privilegis o herències, un embolic de sentiments i realitats que han esculpit l’actual Capellans.

Antònia Cantarellas i Cati Bennàssar, al portal d’una de les casetes més antigues.

Capellans fa frontera amb la Mallorca del segle XXI, però les escletxes per on es filtren les rutines modernes cada vegada es fan més grosses. Són obertures als nous temps que entren de la mà de gent externa -de fora poble-, però també dels propis murers, i molts d’ells saben que, al cap i a la fi, unes casetes acomodades són el camí a unes casetes amenaçades. De totes formes, Capellans es veu i se sent de manera molt diferent si es trepigen els carrers d’arena per conversar amb els veïnats que ja han començat les vacances de juliol.

Ben prest la notícia ha corregut pels corriols de les casetes, a l’entrada de Capellans ha arribat la brigada de l’ajuntament i un cotxe de policia local i es veu que fan una rotonda i posaran una càmera per vigilar els cotxes que poden entrar. Ja hi ha tema per les primeres topades matineres, i la cosa navega entre el “ja fa temps que s’hi haurien d’haver posat” i el “de res valdrà, en valent embolic es fiquen”.

Panell instal·lat amb el dibuix del nucli.

Acabats de posar els dos peus a Capellans, els contrasts entre antigor i modernitat comencen a esclatar, i mentre un explica el funcionament d’una sofisticada càmera connectada a l’agència tributària amb una base de dades de dues mil matrícules que automàticament et cobra la multa del compte bancari…, un altre et posa la mà a l’espatlla per explicar que per entendre Capellans és fonamental conèixer termes històrics com capbreu, emfiteusi o usdefruit. I ja cau allò de que: “els de fora no enteneu res i ho voleu contar” o que “és un univers intel·ligible pel comú dels mortals, no t’hi esforcis”. Mentrestant, un t’explica que té un forat de cisterna de bona fondària on hi posaven els melons i les síndries amb una corriola i ara serveix de pou negre, “però no ho contis perquè ves a saber on va tot això” i per darrera passa una furgoneta d’Amazon que es veu que ja té per mà això de fer la ruta capellanera per servir comandes a domicili.

Els veïnats no volen remoure gaire per Ciutat allò de l’excepció al paradís de Capellans: tenir una caseta en ‘propietat’ -o més formalment dit, una concessió temporal d’ocupació a canvi d’un cànon anual-, però si se’ls demana, es nota que el tema agrada. Basta regirar l’hemeroteca local per trobar que la revista Algebelí de maig de 1984 ja titulava en portada ‘Sa Caseta d’es Capellans, l’eterna polèmica’ en referència sempre a projectes per millorar les condicions dels habitatges -en aquell cas, connexions a l’aigua potable- que es topen amb el difícil encaix per fer-ho legal segons la norma urbanística vigent. I n’han passat gairebe 40 d’anys i de tan en quan, cada vegada que es sacseja l’abeller per un tema o un altre -el darrer, la limitació de terrasses de Costes-, reneix el debat que, efectivament sembla etern. Però si l’objectiu és aturar el temps, ja va bé que sigui etern.

En Tomeu Timoner, a la fresca mentre conversa amb els veïnats de caseta. 

En Tomeu es mira d’enfora les obres per instal·lar una càmera i analitza en dues pinzellades gruixades la situació, “els darrers anys, un bon desastre ha estat això, però és vera que enguany, d’ençà que han limitat les terrasses, ha millorat un poqueu”. A la pregunta de si sempre té dret a estar a la mateixa caseta, s’atura de feinejar a la porxada i es gira: “Clar! Faltaria d’altre. És que és meva! Pagam devers 230€ de cànon cada any, la cosa varia d’una caseta a un altre segons si és més grossa o la porxada que té, després pagam la corrent a la comissió. Tenim de tot, aigua, aigües brutes a un pou… ah! i targeta ACIRE al cotxe per aparcar-lo davant, si podem”. Reconeix que la realitat, malgrat es parli de concessions només per murers, és que hi ha casetes que es lloguen per temporades, i també qui ha venut la “seva” caseta i n’ha cobrat devers 100.000€. Serà mal de fer estirar aquest fil i saber què hi ha de cert amb això… si volem sortir.

N’Antònia Cantarelles té 91 anys i assegura que, juntament amb na Magdalena ‘Florida’, són les més veteranes d’estiuejos a Capellans. Està al porxo amb na Cati Bennàssar vegent com entren els primers visitants cap a la platja i exclama: “Ara tothom vol venir aquí, tothom vol una caseta, i abans ningú en volia saber res, ens tractaven com si estàssim a Son Banya!”. Quan encara no hi havia res va venir de ben petita i son pare va fer una de les primeres cabanyes de jonquet, fins que una nit una espelma va fer prendre tot i varen haver de fer una caseta nova. Sap que tot ha canviat molt, però confessa que les nits a la fresca, veïnadejant, encara són semblants a allò que eren.

Qui no està tan satisfet amb el control d’accés per càmeres és n’Andrés, que regenta el retaurant Es Pedrissos. Diu que agafà el negoci i va rebre el sotrac del covid, i ara que volia remuntar, això del control d’accés el limita a molts de clients que entraven per comanar una paella per endur. A més, s’ha hagut d’empadronar a Muro per poder entrar ell i tot amb el seu cotxe. No veu gens clar l’estiu mentre prepara per obrir el portal.

Na Magdalena ‘Maganet’, cosint a la porxada, es declara una enamorada de l’estil de vida de Capellans.

Na Magdalena ‘Maganet’, vilera però que fa més de mig segle que estiueja aquí perquè el seu home era murer, està asseguda a la fresca cosint: “Pas el dia així i tot l’any pas un guster d’estar a Capellans”. Ella ha aconseguit aturar el temps a aquest raconet de món i assegura que només la trastoca l’intens moviment de cotxes, “la veritat és que són els cotxes els que treuen a fora a la gent”. En Tomeu Timoner confirma l’amenaça dels vehicles. Fa 40 anys que està a una caseta al carrer de l’Alba i assegura que “el més guapo és l’ambient, era un lloc de padrins i nets, i els infants corrien i jugaven pels carrers tot el dia, però ara ens trobam que hi ha cotxes que fan carreres per aquí dedins, no pot ésser. I el vigilant de seguretat d’altres anys res feia”. Però ell se segueix declarant un enamorat de Capellans i res li resta del plaer d’anar a posar els peus en remull quan surt el sol, “a aquella hora hi ha tanta calma que si posassis el diari al fons de la mar el podries llegir”.

Dos veïnats fan debat de balansí a balansí -cadascú des de la seva terrasseta- a la qüestió de saber quan es va començar a desbaratar l’accés de visitants a Capellans fins a resultar molest pel seu estiueig de tota la vida. La cosa queda en més o manco “deu anys bons”, que poden ser vint, clar. “Els dos o tres restaurants de la platja tenen part de culpa -diu un d’ells-, ho han fet massa popular això de les paelles i tenir els peus a l’arena. Tampoc ha ajudat gens tota aquesta propaganda que fan sempre de què la Platja de Muro és la millor de Mallorca… que no diguin res!”. 

Bartomeu Noguera
Escrit per

Feu clic per comentar

Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió

Deixa un comentari

Potser també t'interessarà

Calendari Mallorquí

A partir del 26 de novembre començarà a distribuir-se una nova edició del famós parenòstic

Àgora

Els tres joans, pels poblers, van esdevenir una institució

Afers i gent

Mestre Antoni Bissanyes, de Pollença, diu adéu a cinquanta anys de pastisser

Afers i gent

Escriptor, llicenciat en Química i docent a l’IES Marratxí, acaba de publicar 'Com posidònia en un alzinar!'