De quan el jovent de sa Pobla era coent

Què o qui era Pinyol Vermell? Què en queda? Quins foren els joves que la varen impulsar? Deixaren qualque petjada? Com va ser possible que a un poble com sa Pobla, amb les seves peculiaritats, s’hi congriés Pinyol Vermell? Realment foren uns joves avançats al seu temps? Quina edat tenen ara? Com viuen? Què fan, on són? Seria possible avui en dia un altre Pinyol com aquell? Va ser tan vermell com pretenien al principi? Quan va néixer i quan va minvar? Com varen reaccionar les persones del Partido Popular que manaven aleshores al consistori pobler?

Amb aquestes preguntes i curiositats ens trobam a finals de juny, amb quatre persones que al seu dia foren –entre moltes d’altres- impulsores d’aquell “petit” esdeveniment. Aquells, que obriren noves finestres d’aire fresc al si d’una societat arrelada dins el temps i amb poques ganes de canvi. Aquells que sacsejaren el petit univers pobler. 

Vàrem parlar i recordar els inicis i les activitats que dugueren a bon port,  sobretot varen reviure aquelles ganes de canviar o de millorar el poble i un futur que guaitava i sentien a prop. Em va agradar veure i sentir l’espurna viva i la lluïssor que brillava als seus ulls. Vàrem parlar amb na Catalina Socies i Ramon, na Catalina Munar i Etxarniz, na Margalida Gost i Torrandell i en Jaume Serra i Cantallops. 

Aquell octubre del 2005 varen editar el seu primer butlletí informatiu i donaren el sus de partida. A la capçalera varen fer la seva declaració d’intencions: 

Ens adreça’m a tots els joves poblers, tant d’edat com d’esperit, per fer-los saber de la creació d’aquesta nova associació juvenil que hem batejat amb el nom de PINYOL VERMELL, amb la  intenció de ser un canal de dinamització sociocultural, on totes les opinions puguin ser expressades lliurement. A més Pinyol vermell vol ser un cercle en constant expansió, per tant fem una crida a tots els interessats que hi vulguin formar part, per així enriquir amb idees, propostes i iniciatives la nostra pinya”.

En aquest país nostre totes les coses importants comencen posant peus davall taula, i així ho feren abans de donar llum verda a l’associació. Anaren a fer un pa amb oli a S’Oli Verjo d’Alcúdia i amb posterioritat a la finca d’Es Barrigo: havia començat la singladura. Poc temps després a la sala gran de Can Verdal –fotografia de grup que teniu a la plana-  l’atreviment del coent va quedar beneït de manera oficial. 

Durant la conversa ballen molts de noms amb la intenció de fer memòria i recompondre les peces i els actors. En Joan Serra, en Pere Soberats, en Llorenç, ses bessones i el seu germà, en Miquel Socies, n’Esteve. Érem molta de gent al principi, tothom hi estava convidat, diuen. 

Sembla que al llarg del temps, quedaren dibuixades dues etapes, amb perspectives i mirades ben marcades i diferenciades. Una primera entre els anys 2005 al 2009 aproximadament, i una segona que durà fins als anys 2015 més o manco. Els projectes, els somnis i les il·lusions duren el que duren. 

Ben aviat aquell estol de jovent que només havia conegut la política municipal popular de dretes, va posar-se a la feina. Varen dir que conrarien l’ inconformisme, la crítica coenta,  l’esquerra de les opcions, el feminisme, la igualtat de gènere, lluitarien contra la violència masclista i l’homofòbia. S’atreviren a parlar de la independència i dels “nostres màrtirs”. No volien dur cap corona al cap, miraven amb bons ulls la República, començaren a parlar dels drets de la comunitat LGTBi. Cal recordar que començaren al 2005, i la veritat es que foren un grup de joves avançat a la societat que els va engendrar, podríem dir que “quasi” revolucionaris. Al llarg del temps, moltes de les seves accions i propostes les va assumir l’Ajuntament pobler com a pròpies. Però Pinyol Vermell va encetar el camí i les va llançar als vuit vents. 

Res fou gratuït, les provocacions no foren fàcils d’empassolar. Molts encara recorden aquell ‘Foro de la Penya’, rere el qual s’amagaven insults i gent molt poruga. I qualque topada amb els batles de cada moment. Suposo que la política municipal d’aquells anys va quedar sorpresa amb un moviment que reivindicava les berbenes en detriment del Studio 54 –que va durar fins el 2012-,  públicament reclamaven més serveis al Centre de Salut, que passejaven la bandera Palestina per la Plaça Major, reclamaven els carrers amb noms més dignes per la humanitat, que celebraren per primera vegada el 25N, lluitaven per cada metre quadrat de terra mallorquina. Eren la punta de llança d’una societat i d’una sensibilitat que estaven a punt d’arribar i florir.

Enumerar totes les seves activitats que varen desenvolupar o reivindicar, els encerts i desencerts, les lluites internes, seria tasca per un llibre no per una plana de la nostra benvolguda Sa Plaça. Els seus concerts, butlletins, llibre de cuina, memorials, el compromís amb Salvem Mallorca i moltes més, són la causa de l’orgull que tenien a la mirada els convidats que ens ajudaren a fer aquesta crònica. 

Quan ja acabàvem la conversa els vaig demanar on és el jovent d’avui en dia? O si seria possible un nou Pinyol. I la resposta va ser força preocupant: Avui en dia estan entretinguts amb altres coses. Habiten a les xarxes socials, enyoren en Franco, aclamen en Milei, voten a Vox. Tot plegat perquè entenen que és l’única manera que tenen de transgredir la societat actual. És el seu crit de protesta i de por. Tenen al davant el futur incert que els espera. Volen llançar un crit de protesta i no els surt, perquè encara no saben que primer han d’haver tastat un bon pebre coent de cirereta!