Aniversari de la Guerra de les Malvines

El 2 d’abril es complien 40 anys de l’inici de la Guerra de les Malvines. És possible que a molts dels que encara no han arribat als cinquanta anys l’efemèride les soni a res, encara que, segurament, si hauran sentit a parlar de la venjança de “la mano de Dios” de Maradona al mundial de futbol del 86. 

La Junta Militar argentina, presidida pel tinent general Leopoldo Fortunato Galtieri, per revertir el fort descontentament popular amb la situació política i econòmica, va intentar desviar les tensions declarant la guerra al Regne Unit per la sobirania sobre les Illes Malvines i va envair l’arxipèlag que estava defensat per una petita guarnició de soldats britànics. Eduardo Galeano, en Memoria del Fuego, parlarà de “causa justa en manos injustas”  que “por un rato unió a los argentinos pisadores y a los argentinos pisados”. 

A l’altre hemisferi, a Gran Bretanya, en notori desgast, la popularitat de la primera ministra Margaret Thatcher estava en descens. Assetjada per la crisi econòmica i per les vagues a les mines de carbó, també necessitava una dosi de nacionalisme patri i d’essència colonial. Va decidir enviar la flota britànica i tropes d’elit – entre les quals hi havia els despietats i temibles Gurkas – a recuperar les illes (per a ells Falkland) situades a 12.000 kilòmetres de la metròpoli. Un irònic Jorge Luis Borges diria que “Son dos calvos peleando por un peine”.

“Quienes declararon la guerra no estuvieron en ella ni de visita… los altos mandos enviaron al matadero a los muchachitos enganchados por el servicio militar obligatorio”

Eduardo Galeano

La no society de Thatcher navegava rumb a aigües australs per fer passar per l’adreçador als militars que, en nom del paradigma neoliberal que compartien, havien devastat la societat argentina. La no society thacheriana versus la dead society dels militars argentins. Una situació que no tenia cap ni peus, que donava la raó a Isaac Asimov quan deia que la violència és l’últim recurs de l’incompetent. En aquest cas diríem que va ser l’únic recurs. Continuant la narració per boca de Galeano: “Quienes declararon la guerra no estuvieron en ella ni de visita… los altos mandos enviaron al matadero a los muchachitos enganchados por el servicio militar obligatorio”. Cristal·lí. 

Margaret Thatcher no es va mostrar disposada a negociar amb argentins en cap moment, no de bades era coneguda com la Dama de Ferro. A mesura que passaven els dies que l’armada britànica va emprar en arribar al lloc, les sensacions anaven canviant de la incredulitat més absoluta a la vergonya més profunda, fins arribar a la repugnància per la tragèdia que va prendre la màxima magnitud  amb l’enfonsament del creuer argentí General Belgrano amb gran pèrdua de vides. El fets posteriors es varen convertir en el descens als inferns, parafrasejant Ian Kershaw en relació a una altra guerra, també absurda, com totes.  

Jorge Luis Borges, l’escriptor més britànic del país llatinoamericà amb major influència anglesa, acabava el poema Juan López i John Ward, que és la història de dos nois, un anglès i l’altre argentí, que es van conèixer a la Guerra de Malvines, al front de batalla, amb unes estrofes de valor universal i, dissortadament, de terrible actualitat: 

Hubieran sido amigos, pero se vieron 

una sola vez cara a cara, en unas

 islas demasiado famosas, y cada 

 uno de los dos fue Caín, 

 y cada uno, Abel. 

  Los enterraron juntos. La nieve 

 y la corrupción los conocen.

 El hecho que refiero pasó en 

 un tiempo que no podemos entender.