“El concert d’Inca serà molt divertit i sorprenent”

Noemí Pasquina és una violoncel·lista i directora d’orquestra de Cardona, Catalunya. Va formar-se com a cellista al conservatori del Liceu, al Reial Conservatori de La Haia i a l’Acadèmia de la Residentie Orkest. La catalana dirigirà l’Orquestra de Cambra de Mallorca el pròxim 11 de febrer al Teatre Principal d’Inca.

–Com s’inicia en el món de la música?

–Jo vinc d’una família on tots tenien formació musical, i ja de petita, amb set o vuit anys vaig començar a estudiar al conservatori i vaig escollir el violoncel. I ja de mes gran vaig elegir la música com opció professional.

–I com comença a dirigir?

–La direcció sempre m’ha agradat, perquè comences a tocar amb una orquestra i t’hi fixes molt, tens una persona al davant que t’està suggerint i fent treballar certes coses. Va ser al 2008, quan estudiava el superior, que vaig tenir l’oportunitat de dirigir un cor, i vaig adonar-me que m’agradava, però llavors me’n vaig anar a Holanda a fer un màster de cello. Va ser durant la pandèmia quan vaig posar-me a estudiar direcció.

–Imagino que és molta responsabilitat que un grup de persones segueixi les seves directrius, sent alguna pressió?

–Jo ho gaudeixo molt, tinc el pes de la responsabilitat, perquè si una cosa funciona pot ser gràcies a tu, però si no funciona és culpa teva, i això passa quan lideres qualsevol grup, però tampoc ho visc amb pressió. Moltes vegades com a músics, amb els nostres instruments, ens enfrontem al pes de la responsabilitat, però la clau està en treballar i estudiar molt, per conèixer bé el que vas a fer. Al cap i a la fi tots som humans i tots ens equivoquem. És un descans poder dir: si m’equivoco no passa res.

–Sovint el director sembla una figura molt severa i estricta, però imagino que establir un mur entre els músics i el director no ha de ser positiu

–Realment la figura del director com expliques sento que ha quedat enrere. Tal com jo ho entenc, el director és una figura més de l’orquestra, amb molta responsabilitat, és la persona que te la darrera paraula a l’hora de prendre decisions, però l’orquestra no sona si els músics no toquen, i és molt bonic quan en una agrupació es crea la complicitat i consciència de que ho estem fent entre tots. Quan dirigeixo un grup de persones i tots tenim la mateixa implicació els resultats son més bonics. 

–Creu que per ser un bon director o directora és necessari tenir un segell propi que et diferenciï de la resta?

–Jo crec que és inherent, perquè com a director estàs exposant el teu caràcter i la teva personalitat, tal vegada el públic no ho veu, però a l’hora de treballar la teva personalitat és allà. És inevitable que les teves virtuts o els teus defectes sempre quedin retratats en la forma que treballes i dirigeixes, i penso que és bo. Hi ha les grans figures de la direcció que tenen molt d’èxit, i la majoria vegades és pel seu talent (i moltes hores d’estudi), i dins el talent hi ha un carisma que atrapa. Un director que atrapa als músics és bàsic i meravellós, perquè la comunicació flueix. 

–Quin paper creu que tenen les dones en el món de la direcció?

–En els darrers anys està havent-hi un boom de dones directores, però tot i això la presència de les dones al podi no arriba al 10%. Cada vegada hi ha més dones que escullen la direcció. Quan vaig començar amb el violoncel mai em va  passar pel cap arribar a ser directora, en aquell moment no hi havia referents. Penso que és bo perquè els nens i nenes pugin aprendre que les posicions de lideratge no tenen gènere, i s’hi puguin veure identificades. Amb els quasi deu anys que porto tocant amb orquestres m’han dirigit molt poques dones, però crec que serà una cosa que vindrà de forma natural, i que tampoc s’ha de forçar. Allò ideal seria que se’ns posés algú al davant i no penséssim és un home o una dona, que això no fos important.  

–Parlem una mica del concert que dirigirà al Teatre Principal, perquè sembla un concert divertit, de música clàssica i tango

–Crec que serà un concert molt divertit i sorprenent. A la primera part estarem amb Olivier Charlier, un violinista dels grans, que  tocarà les estacions portenyes, que va escriure Piazzola pel seu quintet, i llavors el rus  Desyatnikov va agafar la composició de Piazzola i la va arranjar per orquestra de corda i violí solista, i va afegir uns fragments de les estacions de Vivaldi. És bonic perquè hi ha moments en que es senten les estacions de Vivaldi mentre s’escolen tangos, que és una música molt passional. A la segona part del concert fem una suite de Carmen, que també és un arranjament. És la visió d’un compositor de l’obra d’un altre, i això sol ser molt interessant. El rus Schedrin va fer un arranjament de Carmen per un coreògraf cubà, que va voler fer aquesta òpera en forma de ballet per la seva dona, que era ballarina. És interessant perquè és corda amb més de trenta instruments de percussió, i això a nivell tímbric és sorprenent, perquè si coneixes l’òpera reconeixes la melodia però allò que normalment fa una flauta ho està fent un instrument de percussió. 

–Quins son els seus pròxims projectes?

– De cara al març estaré amb la jove orquestra d’Extremadura, assistint a Juan Pablo Valencia Heredia, i al juliol estaré a la jove orquestra de la simfònica del Vallès, assistint a Xavier Puig. També mantinc la meva faceta de violoncel·lista, i n’estic aprenent molt de seguir tocant amb orquestres, perquè em permet veure com treballen altres directors companys, i amb la simfònica del Vallès, amb qui col·laboro habitualment, tenim una temporada plena de concerts.