Connecta amb nosaltres

Hola, què busques?

Aparador

Sant Josep, una figura incòmoda

El dia del pare a Espanya va ser una creació de la segona meitat del segle XX deguda a una mestra, al gerent de Galerías Preciados i al director del Corte Inglés.

Gabriel Bibiloni

Sant Josep de Natzaret és el Sant Josep per antonomàsia que escelebra el 19 de març. I Josep és un dels grans noms dels Països Catalans. De Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases.

En hebreu és Yosef (recordem que aquest era el nom del fill onzè de Jacob). De l’hebreu va passar a l’àrab amb la forma Yusuf, al grec Iosephos i al llatí Iosephus, d’on ve el nostre Josep i l’equivalent en totes les llengües, fins i tot el xinès Yue se. En llatí ja hi havia les variants Iosephus i Iosepus, que donen les formes amb f o ph (anglès Joseph, francès Joseph, alemany Josef) o amb p (italià Giuseppe, finès Jooseppi). Els que tenen peresa articulatòria diuen José (espanyol i portuguès). En català s’imposà la forma Josep sobre Josef. Ha generat una forma femenina, Josepa o Josefa, i la variant Josefina, i aquesta, l’hipocorístic Fina. En totes les llengües romàniques hi ha un hipocorístic masculí curiós: en català Pep o Bep a Menorca; en espanyol, Pepe (contracció de l’antic Josepe); en italià Peppe, Beppe, Beppo, Geppe, Geppetto, etc.). No faceu cas de la llegenda urbana espanyola que diu que Pepe correspon a les sigles PP (padre putativo). En tot cas, aquestes sigles corresponen a una altra cosa que sí que és ben putativa.

Durant l’Edat Mitjana no hi havia ningú que es digués Josep, llevat dels moros i els jueus, que no veneraven Sant Josep, sinó l’esmentat fill de Jacob. Per què els cristians no tenien gens de simpatia pel nom de l’espòs de la Mare de Déu? Segons unes hipòtesis, perquè tampoc no en tenien gaire per un personatge que tenint una dona tan bella (d’acord amb les iconografies usuals) va viure tota la vida sense donar-li una mica de gust, i l’esposa va tenir un fill que vés a saber de qui era. I ja se sap que hi ha coses que no són ben vistes. No hi ha toponímia medieval sobre Sant Josep i als centres històrics de les ciutats trobareu esglésies dedicades —en època medieval— a qualsevol sant però no al desdenyat fuster verge.

Sant Josep és un personatge realment misteriós. En els textos canònics ja no hi ha cap altra referència fins que en parlen els pares de l’Església. Ja se sap que l’Església catòlica diu que era casat amb Maria però que vivien com si fossin germans; altrament l’esposa no hauria pogut gaudir de la perfecció de la virginitat perpètua, com exigia el guió. Segons l’evangeli, quan, després d’uns quants mesos de feina a la construcció, Josep tornà a casa es trobà la seva dona amb un bombet i tot d’una pensà a repudiar-la. Però un àngel li va treure les castanyes del foc, i la parella continuà fent vida normal sense que els veïns s’escandalitzassin per res. 

L’Església ortodoxa, d’acord amb el protoevangeli de Jaume (Jaume el Just), creu que Josep i Maria només estaven promesos i que l’home era vidu d’una altra dona dita Salomé, amb qui tenia alguns fills: els germans de Jesús esmentats en els evangelis, Judes, Josep, Jaume (el dit Jaume el Just, que fou el cap de l’Església de Jerusalem), Lísia i Lídia. Seguint aquesta línia, la Història de Josep el fuster, un text apòcrif escrit a Egipte en el segle V, explica que Josep, a 99 anys i després de la mort de la seva dona Salomé, va tenir cura de Maria, de dotze anys, i s’hi casà quan la nina en féu catorze. I el provecte marit va tenir la sort de viure fins a 111 anys, gaudint de bona salut i treballant a la fusteria fins al darrer dia. 

En qualsevol cas, la figura de Josep era inicialment incòmoda per als primers teòlegs, que no sabien fer encaixar tots els fets: matrimoni, paternitat, virginitat, i àdhuc el problema que creava el fet de la paternitat no biològica de Josep per a fer quadrar la descendència directa de Jesús del profeta David (Josep sí que n’era descendent directe, però llavors Jesús?). Però als teòlegs al final tot els quadra, i ja deia Sant Tomàs d’Aquino que la figura de Josep s’ajustava als plans divins. Sense un marit, encara que de pantalla, una Maria prenyada podria haver estat acusada de pecadora i acabar la vida a cops de mac.

Curiosament —i ben curiosament—, no se sap on és enterrat el seu cos, ni sabem que hi hagi cap relíquia, quan el costum és que els sants tinguin trossets de cos escampats per tot el món. Alguns teòlegs, com Francesc de Sales, van creure que Josep va ascendir al Cel en cos i ànima, com Jesús, Maria i Joan el Baptista, i algun papa (Joan XXIII) ha mostrat simpatia per aquesta creença.

El nom Josep es començà a imposar tímidament a partir del segle XVI, que és quan la devoció —i rehabilitació— de Sant Josep va començar a escampar-se. En el segle XVII va començar la veneració de la Sagrada Família, és a dir Josep, Maria i Jesús. Els barcelonins i especialment l’arquitecte Gaudí en saben alguna cosa. El 1870 Pius IX va proclamar Sant Josep patró de l’Església Universal i, de passada, sant patró de la lluita contra el comunisme, què te pareix? I el fuster va anar agafant el paper de protector o patró de les famílies, els pares, les mares, els casats, els casadors, els viatjants, els immigrants, els fusters, els artesans, els agents immobiliaris, els enginyers i els treballadors en general. El 1955 Pius XII va establir, la festa de Sant Josep Obrer el dia 1 de maig, contraprogramant la Festa del Treball, creat pels socialistes el 1889.

No podem acabar sense dir que el dia de Sant Josep és el gran dia de les Falles, el dia de la crema de les grans escultures de fusta i cartó a la ciutat de València i altres municipis valencians. A Espanya avui també se celebra el Dia del Pare. Una diada dedicada a la figura del pare —iniciada, igual que el Dia de la Mare, en els Estats Units al començament del segle XX— se celebra en molts de països, en els dies més diversos, però la celebració el dia de Sant Josep és una peculiaritat d’alguns països de tradició catòlica com Espanya, Portugal o Itàlia (no França). A Espanya va ser una creació de la segona meitat del segle XX deguda a Manolita Vicente (una mestra que el 1948 va començar a celebrar la festa pel seu compte a la seva escola de Madrid), Pepín Fernández (gerent de Galerías Preciados) i Ramón Areces (director gerent del Corte Inglés). Crec que amb això queda ben explicat tot.

bibiloni.cat

Avatar
Escrit per

Feu clic per comentar

Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió

Deixa un comentari

Potser també t'interessarà

Calendari Mallorquí

A partir del 26 de novembre començarà a distribuir-se una nova edició del famós parenòstic

Àgora

Els tres joans, pels poblers, van esdevenir una institució

Afers i gent

Mestre Antoni Bissanyes, de Pollença, diu adéu a cinquanta anys de pastisser

Afers i gent

Escriptor, llicenciat en Química i docent a l’IES Marratxí, acaba de publicar 'Com posidònia en un alzinar!'