Sebastià Perelló Payeras és el rumioler més gran. El dia dels Innocents, 28 de desembre, complirà 100 anys. Mentre, no els espera d’assegut, malgrat cada dia diu que ha de descansar més i a dins la casa, «al corral el temps m’esgota». Així ho corrobora la seva esposa, madò Antònia, més jove que ell i amb qui fa 62 anys que comparteixen vida i vivències a la casa familiar, una de les més antigues de Son Ramis, al carrer Sineu. Ha fet de fideuer, hostaler, cuiner, sabater, picapedrer…. i fins i tot va estudir de seminarista, però, apunta, «allò no era lo meu. Però els pobres només podien optar a capellans si volies estudiar!»
– Com és que sense viure a un molí, tothom vos coneix com l’amo’n Sebastià del Molí?
– Perquè vaig néixer al molí de son Rafal, on els meus pares hi feien fideus, burballes, sopa….. Als 20 anys vaig estudiar al Seminari a Ciutat. Jo volia estudiar comptabilitat per fer feina a un banc, però els pobres només podíem accedir als estudis si et feies capellà. Amb jo aleshores hi havia el capellà Tonet, en Biel de cas Ferrer i també en Jordi de Son Sitges, que al final no s’hi va fer. Jo tampoc! Vaig tornar a casa a ajudar a les terres de la família i a fer de fideuer, fins que vaig tancar el negoci.
– I on vàreu anar?
– Com molts llubiners vaig fer feina a sa carretera, fins que vaig veure que l’empresari Donato Olaga de Madrid demanava més de 1000 obrers. Eren cap a la meitat dels anys 60 i duien gent de per tot Espanya a fer feina al turisme. Els donaven un espai per dormir i tenien un menjador propi. Record que molts arribaven amb unes xancletes i una maleta de fusta.
-I així vau començar a fer feina al món del turisme?
– Primer vaig anar a Portal Nous, després a Magaluf, Son Maties i Peguera. Estava a una cantina. Record que la primera setmana vaig guanyar 4.000 pessetes. Un dineral! Bé, basta dir que en 7 mesos vam pagar la casa on ens havíem mudat quan mos vàrem casar.
-D’aquí vos ve el bon gust per la cuina?
– A les cantines feia un poc de menjar, però no en sabia gaire. Però m’espavilava. Llavors me van dir per anar a l’Hotel Regana de cala Rajada i allà vaig aprendre més. Me vaig discutir amb ells i me’n vaig anar a l’hotel de veïnat, el Bella Playa. Vaig estar cinc anys al món de l’hostaleria.
– Però veig que teniu moltes plaguetes de receptes?
– Per aprendre vaig anar a escola a Palma amb el cuiner i mestre Bartomeu Esteva, al carrer del Sindicat, uns 4 mesos. Vaig aprendre molt amb el mestre Esteva, i ell me deia a jo ‘mestre Sebastià’.
Quan anava a escola agafava nota i després a ca nostra passava les receptes a net. Igual que els menús dels hotels. Tot està ben escrit i guardat a les plaguetes. Aquestes seran pel meu fill Sebastià, que també és cuiner i l’any que ve vol obrir un restaurant on teníem el fideuer.
– Encara cuinau?
– Sempre m’ha agradat molt. Avui (riuen ell i la seva dona) mos hem discutit, cosa que no feim mai, perquè jo volia emprar aquesta eina de fer ‘patata avellana’ per buidar les albergínies i la meva dona m’ha dit que fas?? (riuen i ella apunta que l’estri no l’havia emprat mai per les albergínies, però ell insisteix en el seu ús per buidar la popa).
– Quin és el secret a la cuina?
– Jo demanava a Mestre Tomeu Esteva, quina és la salsa millor? i ell sempre deia: tenir gana. I quan li demanava com es fa el menjar bo?a me responia: fent-lo moltes vegades. I així és. Ella (referint-se a la seva dona) ja fa els canelons i la beixamel més bona que jo, i jo li vaig dir com s’ha de fer. (recepta i secret que tot d’una ens explica pas a pas).
– Malgrat la cuina vos agradàs, no heu fet sempre de cuiner?
– No, de l’hostaleria vaig tornar cap a Llubí, per la dona i els fills. Ja arribava el segon i el primer, en Toni, el dúiem a escola a Palma per estudiar música i la dona no podia. Jo li podia ensenyar do-re-mi-fa-sol, però ningú pot donar el que no té o sap! Aleshores vaig fer feina 12 anys a can Yanko.
– Així heu estat fideuer, pagès, picapedrer, cuiner, sabater….I no sé si músic?
– Havíem de fer feina per viure! Però també m’agradava la música. El meu padrí de Búger tenia un guitarró i m’hi passava hores. A Llubí vam muntar una orquestra, encara que no va durar molts d’anys.Guitarra i contrabaix, els tocava jo; en Llorenç Llabrés el saxo, també hi havia en Guillem Fiolet; un bateria i un trompeta. L’orquestra es va desfer i vam fer un trio que tocava per les bodes i qualque festa.
– Ara són les festes de son Ramis. Com recordau les de quan éreu jove?
– Res, amb un palo que el pujàvem. Ara ja no hi anam. Però quan vaig fer 90 anys vaig ballar més de dues hores.
– I quan faceu els 100…
– Veurem!
L’amo’n Sebastià és conegut al poble per la seva rialla fresca i el bon sentit de l’humor que el caracteritza, fent sempre bromes. Ara fa un temps que no surt gaire de casa seva i el seu redol, però manté la ment i el cos actiu. Recorda que és l’hora de prendre la pastilla i d’acabar la conversa. Aquesta però queda oberta en temes com els de la guerra civil, encara que ell sols tenia 12 anys, quan va esclatar i recorda que la va seguir la guerra mundial! Recorda totes les dates i històries de família, i apunta, que no s’han contat i en narra alguna de per Búger «A ca nostra ens deien que érem comunistes. A mu mare el capellà li va dir ‘beata comunista’ (riu)». Mentre espipella la història del passat i matisa que caldrà contar-la un altre dia.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió