–Tot un exemple que aquesta dualitat Ciències-Lletres pot passar a la història…
–Cert, sempre ha estat un tema que m’ha incomodat una mica això de distingir i haver de triar entre Ciències o Lletres. Jo sóc una persona molt afí als números i a les matemàtiques, però també afí als llibres, la literatura i l’art en general, potser també per herència familiar. Ara ja ha arribat un punt que em sorprèn que a la gent li sorprengui que sigui físic i hagi escrit una novel·la. I a l’institut on faig feina, més de dues persones m’han dit: o no ets del departament de català tu?
–Un dels personatges del vostre llibre ‘Les estrelles no parlen’ que va ser real, el científic alemany Fritz Haber, té una història molt potent, i va dir allò que “en temps de guerra els científics es deuen al seu país”.
–És molt potent, i la novel·la té la trama al voltant de Fritz Haber o del seu entorn familiar. La seva figura dona molt de joc per les coses bones i dolentes que va fer. Fins abans de la Primera Guerra Mundial va fer una contribució crucial a la història de la humanitat, i és que va descobrir el cicle pel qual es poden reintroduir nitrats dins la terra. Que, per cert, mira per on, ara a sa Pobla això és un problema. Però en aquell moment la concentració de nitrats minvava i els cultius perdien la seva capacitat de créixer o de patir plagues. Va fer un avanç extraordinari i va permetre salvar moltes vides. Però clar, la paradoxa és que després va col·laborar amb el règim nazi i va dir aquesta frase que un científic es deu al món en temps de pau, però en temps de guerra es deu al seu país. És un personatge de novel·la.
–Quan s’estava documentant va trobar semblances amb episodis de l’actualitat?
–Paral·lelismes amb l’actualitat segurament n’hi ha, però no amb un personatge tan clar com el de Haber. Però també et du a pensar que no som blanc o negre, sinó que tots som més grisos.
–El ‘boom’ de la Intel·ligència Artificial podria ser un avanç d’aquests que poden servir per bé o pel mal?
–Sí, sí, podria ser un bon exemple i exemplifica aquesta idea de les eines que tenim i que hauríem d’utilitzar amb responsabilitat.
–Ara hi deu haver científics pensant armes de guerra.
–A vegades ho pens amb situacions com la de Palestina, qui es deu encarregar de pensar? Pensam en qui dona l’ordre o amolla la bomba, però al darrere hi ha una enginyeria bestial, i passen desapercebuts aquests personatges. Hi ha gent que dedica la seva vida a crear avanços que garanteixin el major nombre de morts possibles. I això va fer en Haber.
–Ha tengut un any intens, amb la primera novel·la, i a la cerimònia dels premis Ciutat de Palma fa un discurs i es converteix en protagonista per allò que diu. L’ha arribat a cansar un poc aquesta repercussió de la seva intervenció?
–En certa manera, sí m’ha incomodat un poc. La rebuda que va tenir el discurs em va sorprendre tant com el premi mateix, diria. Jo tenia clar que volia dir certes coses, i no volia perdre l’ocasió. I aquella setmana hi va haver un poc de ‘boom’ a les xarxes. No és que em cansi, però que només es parli d’això és una mica estrany. M’interessa que em coneguin per la meva obra, però tampoc m’importa que se sàpiga quina ideologia tenc.
–I com a jove escriptor, no es va aturar a pensar: i per què això no ho han dit els més veterans?
–Clar, sí… jo no sé si hi ha por, però per ser reivindicatiu has d’estar còmode, i jo tenc aquest avantatge. I potser sóc més lliure i no tenc les ‘hipoteques’ que tenen altres. Altra gent, segons amb qui té tractes, s’estima més callar, i com que jo no tenc res amb ningú…
–A les xarxes mureres es felicitaven pel premi “al nostre gamberro”.
–Això ve de quatre amics que fèiem cançons a Muro i com que la primera cançó parlàvem de ‘gamberros’ ens ha quedat aquest nom. Eren cançons desenfadades, que ens ficàvem amb la gent, sense filtres… i és un concepte que m’agrada.
–Clar, parlam d’un novel·lista que és tot un activista murer… el saig major de Sant Antoni, actor, membre de Sense Filtres, ara un pòdcast de ràdio…
–D’ençà de petit m’agrada tenir el temps ocupat: futbol, escalada, teatre, i són coses que em serveixen per no estar sense fer res mirant el mòbil. Per exemple, al Sant Antoni feia anys que tenia aquesta curolla de revitalitzar la festa, i amb esperit ‘gamberro’ hem fet les incompletes i el saig major.
–I ara que fa de professor d’institut a sa Pobla, veu el jovent inquiet o més bé desganat?
–Amb les polítiques que ens fa el Govern no sé si aprendran a valorar les nostres coses i la nostra identitat. Hi ha molts de joves molt conservadors i molt espanyolistes, però tenc confiança que sigui una cosa puntual i tenen marge per canviar i evolucionar. En certa manera, soc negatiu perquè hi ha una tendència cap a l’extrema dreta, però crec que es pot fer feina amb ells. I la meva experiència amb els docents és molt positiva també, ara que veig la feina que es fa dins els centres.
–I ara que parlam amb un científic i expert amb lletra, pots explicar si Sant Antoni és pobler o si és murer?
–Ha, ha, ha!… Sempre dic que Sant Antoni és mallorquí i punt. El que m’agrada de Sant Antoni és aquesta idea de picar a algú amb una glosa per demostrar que l’estimes de bon de veres. El que no m’agrada, i i darrerament ho estic vegent a les generacions noves, són aquests atacs indiscriminats a l’altre poble, entre murers i poblers. I en situacions sent massa això de “murero qui no boti”o “pobler qui no boti” dit sense to de broma, amb massa tensió, trob jo. El dia de Sant Vicenç sonava la xaranga i la meitat de músics eren poblers, i la gent es posa a cantar “pobler qui no boti”… pardal! Anem a fer una festa conjunta! Perquè aquest és el joc que ens interessa.
Heu d'haver iniciat la sessió per publicar un comentari Iniciar sessió