Sus al Sant Antoni de sa Pobla: notes d’una observació epidèrmica

per Gabriel Mayol Arbona

L’historiador de la cultura popular d’arrel tradicional quan va de festa beu, fa la xerradeta i fa broma com els altres. A la vegada, però, observa, analitza i compara tot el bagatge acumulat durant anys d’investigació per intentar comprendre les dinàmiques i els estrats no sempre visibles, però que, al final, conformen el sentit de la festa.

De tota manera, abans de continuar, hem de sincerar-nos i reconèixer que les idees exposades a continuació són notes preses gairebé al vol de la Nit Bruixa. Conformen un esbós mental posat en lletra de motle per fixar unes primeres impressions, sempre viscudes d’una manera més impactant que la reflexió reposada, per evitar que caiguin en l’oblit. És per això que per res poden prendre’s com conclusions sinó, just, com un esborrany d’hipòtesis de treball que per elevar-les a alguna cosa més apuntalada caldria pastar molt més enllà dels límits d’aquest text.

Entrant en olivetes, hi ha dos pilars sobre els quals construirem aquesta reflexió. Dos conceptes que, de manera provisional, hem decidit anomenar «l’excepció poblera» i «la contraposició de forces entre la tradició i la modernitat».

Aquesta «excepció poblera» té un començament en el fet que la parròquia de la pobla d’Uialfàs va ser durant anys l’única que tenia el temple dedicat a sant Antoni abat (1323) i amb unes festes documentades des de fa més de sis segles (la primera documentació de la celebració sembla ser de 1365). Amb això sa Pobla és l’excepció respecte a altres viles amb una festa de Sant Antoni de gran anomenada (Artà, Manacor, Muro o Pollença), perquè els patrons i els sants titulars d’aquests altres temples no són el sant eremita sinó que la celebració prengué força en algun moment per la relació de sant Antoni amb la protecció dels animals i, per extensió, amb la vida pagesa.

Un altre element d’aquesta «excepcionalitat» és de caràcter geogràfic i socioeconòmic. La proximitat de sa Pobla a l’albufera i els diferents projectes i fases de dessecació des de final del segle XVIII fins a començament del segle XX atorgaren al paisatge pobler la condició de marjal que coneixem en l’actualitat. La transformació de l’entorn lacustre del municipi en terres de conreu especialment fèrtils provocà que sa Pobla disposàs d’una agricultura intensiva, amb petita i mitjana propietat i amb un producte exportable (la patata) i que basava els intercanvis en moneda corrent. Tot plegat es contraposava a una gran part de Mallorca encara amb una agricultura extensiva, dominada per les grans possessions i amb una producció encara molt destinada a l’autoconsum i en què regia, en certa manera, el pagament en espècies.

El panorama descrit degué florir, i a partir d’ara ja entram plenament en el terreny de la hipòtesi, en la construcció d’un relat de la identitat poblera responent als interessos d’una classe dirigent que duia les regnes de la vila en els anys centrals del segle XX. Un relat que es bastí sobre «la tensió de forces contraposades entra la tradició i la modernitat».

Trobam una voluntat de constituir unes festes modernes dins el relat de sa Pobla com a municipi diferent i amb una agricultura moderna per l’excepcionalitat socioeconòmica. En aquest sentit, el naixement dels caparrots el 1953 s’insereix totalment dins aquest corrent de pensament

En primer lloc, la llarga tradició de devoció de Sant Antoni. Una idea clarament inserida dins l’espectre ideològic conservador que intenta presentar un poble devot, treballador de la terra, abnegat a la duresa de la feina al camp i amb una confiança al sant eremita com a protector dels animals i de la pagesia. Una antiguitat que permet encunyar la marca dels 650 anys de devoció a Sant Antoni com a pàtina d’autenticitat davant la manca d’elements de l’estructura medieval de la festa mallorquina (la capta, la revetla, el ball o les carreres de cós) que quan la vintena centúria era ben entrada ja devien haver desaparegut o es consideraven romanalles.

En canvi, en segon lloc, trobam una voluntat de constituir unes festes modernes dins el relat de sa Pobla com a municipi diferent i amb una agricultura moderna per l’excepcionalitat socioeconòmica que hem explicat més amunt. En aquest sentit, el naixement dels caparrots el 1953 s’insereix totalment dins aquest corrent de pensament. Sovint s’ha posat el focus sobre el paper del secretari municipal del moment, el català Alexandre Cuéllar, en la creació d’aquesta comparsa. Tanmateix, a parer nostre, cal fixar-se en la conveniència i en l’acceptació dels caparrots en un moment en què sa Pobla volia afermar-se com un municipi modern i amb una economia moderna, en contraposició a la imatge que projectava la resta de la Mallorca rural amb unes festes tradicionals que esllanguien.

Així doncs, els caparrots varen ser una novetat ben vista en el moment per sobre d’altres elements festius considerats antics com els cossiers, els cavallets, les àguiles, etc. El fet que representin personatges procedents del cinema és una altra concessió a la matriu de modernor d’aquest element festiu. Més encara si pensam que en els anys cinquanta els personatges representats formaven part de la cultura pop del món occidental abans i tot que s’inventàs aquest mateix concepte.

Uns caparrots procedents d’una Catalunya que llavors ja projectava les connotacions de país industrial i laboriós i que, tal vegada, coincidien amb el relat pobler enunciat anteriorment. Amb l’afegit que els gegants, element també procedent del Principat de Catalunya, no eren estranys en algunes festes mallorquines des de començament del segle XX. Per tant, potser fou un precedent que aplanà l’arribada dels caparrots.

El caràcter nou d’aquest element festiu que fuig de les fonts tradicionals (tot i que la coreografia i els personatges dels guardians poden fer recordar a un ball de figures a l’ús) també es fa valer en l’actuació simultània dels caparrots i dels caparrots minyons (creats el 1985) a la plaça Major. No existeix una sacralització (religiosa o civil) de l’element festiu amb la voluntat que sigui únic, irrepetible i gairebé màgic sinó que l’actuació a la vegada de les dues comparses és perquè pugui ser observada per part de tot el públic. Una concessió a l’espectacle, com una festa moderna, i no a la tradició, com una festa antiga.

Tanmateix, els temps canvien. Si als anys cinquanta el motiu d’orgull era una agricultura moderna, a partir dels anys setanta i vuitanta el motiu d’orgull és l’autenticitat, dins el procés de redescobriment de les arrels tradicionals que havia començat en la dècada anterior.

Si als anys cinquanta el motiu d’orgull era una agricultura moderna, a partir dels anys setanta i vuitanta el motiu d’orgull és l’autenticitat, dins el procés de redescobriment de les arrels tradicionals

Llavors, el relat sobre la identitat poblera i de com volia presentar-se al món mitjançant les festes de Sant Antoni va ser necessari que es reinventàs i en la contraposició de forces en disputa varen fer un replegament cap a la tradició.

La vila de sa Pobla als anys setanta i vuitanta era de nou l’excepció. Un municipi pagès en un moment en què la resta de Mallorca havia començat el procés d’abandonar la feina a fora vila per anar-se’n a treballar al turisme o a la construcció.

En aquest procés d’introspecció cap a un sa Pobla pagès es considerà útil potenciar una sèrie d’elements que havien perviscut lligats a la festa de Sant Antoni i que podien presentar-se amb el vernís d’una indubtable autenticitat: la glosa i la tonada poblera, la ximbomba i madò Buades. Són ingredients que permetien presentar el municipi com la darrera reserva de la Mallorca immortal. Malgrat que, vistos amb la mirada del segle XXI, presentessin ja llavors trets d’un important procés de folklorització.

Com hem avançat, però, la tensió entre dues forces contraposades entre tradició i modernitat és constant a les festes de Sant Antoni de sa Pobla dels darrers setanta anys. Al final del segle XX, concretament el 1998, s’introdueix un element nou, i que també té la voluntat de ser innovador, que esdevindrà central en la revetla poblera: el piromusical. Un espectacle de foc i so mai vist a Mallorca que beu directament de Barcelona. La ciutat comtal havia inaugurat el seu piromusical a les festes de la Mercè de 1995 i per aquell temps vivia una relació mediàtica amb sa Pobla pel fixatge de Llorenç Serra Ferrer com a entrenador del FC Barcelona (1997). Igualment, és el mateix context en què Iguana Teatre mostrava la seva nit de Sant Joan a Palma i començaven a néixer les primeres colles de dimonis de foc a Mallorca.

Pocs anys després hi ha un nou cop de timó cap a la tradició, i afegiríem cap a l’historicisme, en el Sant Antoni de sa Pobla. La invenció de la figura del clamater el 2002 presentada com la recuperació, controlada i ordenada, del crit de «Visca Sant Antoni» que fins devers el 1920 el poble cridava espontàniament dins l’església per escàndol d’autoritats civils i eclesiàstiques.

I és que aquesta voluntat de control i d’ordre forma part del relat conservador i d’orgull pobler que anam desgranant. L’entrada i la sortida a la celebració de Completes és un bon exemple, encara ara, de la manifestació d’aquest discurs.

Quan altres viles santantonieres, especialment a la comarca del Llevant, tendeixen a esdevenir la màxima expressió de la disbauxa i de l’ordre trabucat, a sa Pobla, en canvi, la corporació municipal en ple va mudada com en les ocasions destacadíssimes

Quan altres viles santantonieres, especialment a la comarca del Llevant, a començament del segle XXI la revetla i les completes tendeixen a esdevenir la màxima expressió de la disbauxa i de l’ordre trabucat que permet la festa, a sa Poble, en canvi, la corporació municipal en ple va mudada com en les ocasions destacadíssimes i presideix una desfilada de bestiari més pròpia de Catalunya que de les festes tradicionals mallorquines.

En una línia semblant va el discurs historicista del Cerimonial que en un llenguatge que imita el català de les edats mitjana i moderna aprofundeix en l’antiguitat de la devoció i supleix mitjançant una invenció hobsbawmsiana de la tradició la magror d’elements que vagin més enllà de les set dècades.

Per acabar farem dues referències a les dues innovacions de la festa de Sant Antoni de sa Pobla sorgides des de la societat civil i no de l’ajuntament o l’obreria: el fogueró del Col·lectiu de sa Negreta i els Gatarrots.

En un poble de petits propietaris i en unes festes de foguerons de portassa, el fogueró del Col·lectiu sa Negreta és el fogueró dels qui no tenen fogueró. El lloc dels arreplegats, dels desclassats, dels externs i dels asocials. Un lloc, com Nova York, en què ningú se sent extern perquè tothom hi és de passada, però, a la vegada, tothom se’l sent un poc seu. No cal demanar permís per acostar- se al foc, per torrar o per ser-hi. És un moment d’acollida quan la resta de foguerons sembla predominar la particularització. Al mateix temps, una vegada sopats, és una festa oberta. Per glosar, per badar o per xerrar amb un i l’altre enfora del trull. Una festa que s’assembla a la resta de festes on acudeix gent interessada en la cultura popular i també en passar-ho bé.

En un poble de petits propietaris i en unes festes de foguerons de portassa, el fogueró del Col·lectiu sa Negreta és el fogueró dels qui no tenen fogueró. El lloc dels arreplegats, dels desclassats, dels externs i dels asocials.

El Gatarrots, per la seva part, són una punta de llança destacadíssima de la inversió de la festa i de la infiltració de l’element popular fora dels canals oficials de la celebració. Compareixen tard, quan sa Pobla benpensant ja és a jeure deixant els foguerons de portassa encara flamejants; s’improvisa un sorteig de qui representarà cada personatge, la caracterització és escassa, però efectiva i els acompanya una xaranga de músics que feia poques hores anaven uniformats com a membres de la Banda de Música i, posteriorment, s’uniformitzen amb dessuadores com a membres del poble. Els Gatarrots com a paròdia envaeixen l’escenari que al començament de la revetla ha estat ocupat pels caparrots oficials. Tot l’espectacle és animat per elements nocturns, passats de voltes i alguns adults en edat de jubilar que no volen perdre’s la darrera espira roent de la Nit Bruixa.

Acabam i reiteram la captatio benevolentiae per recordar (i, si escau, disculpar-nos) que són notes preses mentalment a l’aviada a l’escalf del fogueró, del vi i de les herbes dolces. Just abans que una bufada de vent fred les congeli dins l’oblit.